Reinterpretar

Això no és el que sembla: estic reinterpretant els conceptes de monogàmia i fidelitat.

Ayer no hubo incidentes en Rentería

Sobre l'afer del Banc Expropiat de Gràcia s'estan dient moltes coses, un servidor només voldria fer uns comentaris col·laterals.

On era l'oposició? Els pressupostos d'un ajuntament són públics, i que jo sàpiga no hi ha cap apartat de fons reservats. Si en temps de Trias es va pagar el lloguer d'una casa okupada, com és que l'oposició, tan indignada com es mostra, no ho va veure ni denunciar?
Entenc que Ciutadans i CUP, a l'anterior mandat, eren extraparlamentàries, i poc podien fer. ERC només tenia un regidor, el Jordi Portabella, i tot sol poca cosa podia fiscalitzar. Però, els altres partits? Per a què li servien al PP els 8 regidors? I el PSC, quina feina d'oposició feien els seus 11? O cap dels dos era ben bé oposició del tot!?

«Tot a punt per a una nova nit d'incidents» Això és un titular periodístic, una profecia, o l'expressió d'un desig?

Ménage à trois impossible. Els manifestants acusen a la policia de violenta, i als mitjans (sobretot la televisió) d'encobrir els Mossos. "La premsa apunta, els Mossos disparen" i "Televisió, manipulació". La policia acusa els mitjans de no oferir totes les imatges, i de mostrar només aquelles on queden malament. I, és clar, acusen als manifestants violents de provocar els aldarulls. I la premsa? Doncs lògicament, es queixa de tots dos, tot i que no amb la mateixa intensitat.

«Ayer no hubo incidentes en Rentería» Durant els anys de la transició, el diari Tele/eXpres va publicar aquest titular. Una cosa semblant van fer el dijous amb els no incidents a Gràcia. I, dos anys abans, amb la nit de no incidents a Sants.

Programa d'actes. Sabem que les festes majors de Sants i Gràcia s'assemblen molt, tot i que els segons tenen més diners que els primers, i la parròquia que hi va és més hippy i pikha, mentre que a Sants hi ha més killus. Els fets de Can Vies i el Banc Expropiat tenen algunes semblances (comencen en dilluns, tres dies d'aldarulls, dijous de descans, cap de setmana mogut amb gent vinguda de fora...), ara només cal veure si, tal i com ja passa amb les festes majors, a Gràcia veurem uns aldarulls més bobus (de bohemi burgès)

Strogoff

Quan la imatge del país de Mozart és a mig segell de ser la de Freud, i a la llarga (potser també) la de Hitler, el millor homenatge que se li pot fer a l'emigrant (que alguna cosa en comú té amb l'immigrant) que ha salvat la papereta (també l'electoral) és posar un pedestal a les velles bústies de correu.

Ací hauria de posar Salvador de la Democràcia

Propostes per un dissabte

Li havien plogut diferents propostes pel dissabte d'aquell cap de setmana llarg.

Una era anar a una casa a seguir el Festival d'Eurovisió. Ell mai havia combregat amb aquella barreja d'horterada i patrioterisme (sobretot perquè la seua pàtria no hi era pas representada). Mirà la llista d'assistents i comprovà que ell, en cas d'anar-hi, ho faria per a cobrir la quota de representació d'una minoria: la dels homes heterosexuals.

L'altra proposta musical era anar a un concert de Bruce Springsteen.  Però anar al concert d'aquest working class hero era massa car per a un mil·leurat com ell.

Una altra proposta era la d'anar a un bar hooligan a seguir la final de la lliga de futbol. Agnòstic com era en matèria futbolera, allò podia estar bé només si la combinació de resultats afavoria al club dels seguidors del local on anava. Si guanyaven els seus, hi hauria una bona farra.
Amb amics i coneguts de tota mena, li havien caigut propostes per anar a bars i penyes de les dues opcions. Ara només li calia encertar quin grup d'onze milionaris en calçotets seria el guanyador.
Les cases d'apostes admetien apostes fins a la mitja part, així que ell podia fer una cosa semblant: a partir del minut 45 anar a la penya futbolera que tenia les de guanyar.

Venia un cap de setmana llarg, així que podria destinar una estona a esbrinar que carai era allò de la Segona Pasqua. Si tothom ho celebrava, per algun motiu seria,

Tecnologia criminal

Ha estat una de les notícies de la setmana: Una noia de divuit anys retransmet la violació d'una amiga per Periscope.
Si alguna cosa demostra el triomf d'una innovació tecnològica, és que aquesta tingui el seu propi crim.

Així doncs hem tingut:
Els ex-nòvios venjatius del Whatsapp.
Les fotos equivocades a l'Instagram.
Els assetjadors de Twitter.
El violador del Facebook.
El xantatgista del chatroulette.
L'estafa del correu electrònic del ric hereu africà, i el del premi de la loteria.

L'assassinat del xat. Bé, assassinats en plural, perquè Sant Gúguel em dóna múltiples casos. 

Els virus que entraven pel Messenger.

Tot això és molt 2.0, d'acord. Cerquem una mica més endarrere:

Ús del telèfon mòbil per a localitzar i matar persones (cas de Djokhar Dudàiev).
Posar una bomba dins del telèfon mòbil (cas de Yahya Ayyash).
Difamacions per fax.
Insults i amenaces al contestador automàtic i la bústia de veu.
Bromes pesades al busca.

I si cerquem més endarrere? 

He trobat que un fals telegrama va aturar una ofensiva dels italians contra els grecs a la segona guerra mundial.
A la novel·la El comte de Montecristo s'esmenta com la manipulació (hacker decimonònic) el telègraf òptic provocava un esfondrament a la borsa de París.

.... No he trobat cap referència als coloms missatgers. però m'hi jugo un pèsol a que algú en va fer un mal ús.

Idò, no és la tecnologia, sinó l'ús que en fem. I si no us ho creieu, abans d'anar a dormir penseu en l'assassí del coixí.

Funcions que funcionen

Quina diferència hi ha entre Catalunya i Espanya? Políticament parlant, n'hi ha una de ben clara: al gener els catalans estàvem histèrics perquè no teníem govern, i veiem com una gran pèrdua de temps (i de diners, i d'esforços, i de capacitat de mobilització) la convocatòria de noves eleccions.

Els espanyols, en canvi, poden estar-se mig any sense govern, i no passa res. Potser s'hi estan més temps.

Ells es poden permetre estar en funcions. Ells ja tenen una constitució, i un cap d'estat, i un tribunal constitucional, i una policia, i un exèrcit, i una cabra de la Legión.

Políticament parlant, n'hi ha una de ben clara: ells són un estat, i nosaltres (encara) no.