Estivacions 1

Un clàssic estiuenc diu que a l'agost no hi ha notícies. Les redaccions dels diaris s'omplen (encara més) de becaris, els diaris de paper dediquen pàgines al suplement d'estiu i les televisions omplen la graella de reposicions i programes refrescants.

Aprofiteu per a recordar que fou a l'agost també passen coses:
— Inauguració de la guillotina.
— Robatori de la Gioconda.
— Llançament de les primeres (i esperem que darreres) bombes atòmiques contra éssers humans.
— Dimissió de Nixon.
— Atemptat de l'estació de Bolonya.
— Cop d'estat a la URSS, que en provocà l'enfonsament.
— Independència de Letònia.
....

I després de mirar la Wikipèdia, ja podeu ballar tranquil·lament la cançó de l'estiu.

Un vint de juliol

Un president democràticament escollit, i uns militars que intenten un colp d'estat.
Un president democràticament escollit, instaura un règim autoritari, provoca una guerra, i uns militars que intenten —sense èxit—un colp d'estat.

No parlo d'aquest cap de setmana, parlo de fa setanta-dos anys. 

El vint de juliol del 1944, un grup de militars intentà un cop d'estat contra el democràticament escollit Adolf Hitler. Ho intentaren, i fracassaren,

No parlo només d'aquest cap de setmana, parlo també de fa setanta-dos anys. 

El tercer titular

Sobre l'atemptat terrorista que patí la ciutat de Niça el passat dijous, ja se n'han dit moltes coses.
Sobre l'intent de cop d'estat que patí Erdoğan el passat divendres, ja se n'han dit moltes coses. Algunes fins i tot certes.
Però poca gent ha prestat atenció a certs titulars. Fixeu-vos en El Punt Avui del divendres 15 de juliol:

Efectivament, no diu res de l'atemptat de Niça. I això que començà a un quart de dotze de la nit, i tradicionalment, a eixa hora, les redaccions estaven en plena ebullició. Estaven, en passat.

La portada del dissabte 16 estava plenament dedicada a l'atemptat, quan la resta de mitjans de paper es centraven en el colp d'estat. Això sí, el dissabte encara pogueren encabir-hi una breu sobre els fets d'Ankara i Istanbul.

Podríem posar-nos tristes (o cruels) i parlar de la decadència d'un diari que havia estat un referent en el periodisme del nostre país. La decadència d'un diari, o de dos diaris, segons com ens ho mirem. En tot cas, sent estrictes, la decadència de la premsa de paper.

En tot cas ens podem posar optimistes i fer de la necessitat virtut. Què us sembla una campanya de publicitat amb aquests eslògans?

El Punt Avui, el diari de la gent que no té pressa. 

El Punt Avui, un diari cuinat a foc lent.

El Punt Avui, un diari vintage.

D'acord, no serem els primers en donar la notícia... Però segur que no l'espifiem!

El Punt Avui, un diari lent, però segur. 

La gespa del veí

Uns catòlics violaren uns nens innocents, i ell exclamà "Maleïda religió". I l'aplaudiren.

Temps després un musulmans mataren unes persones innocents, i ell exclamà "Maleïda religió". I alguns el titllaren de racista, xenòfob i islamòfob.

Ja ho diuen: la gespa del veí sempre creix més verda, i la religió d'altres cultures no és tan dolent.

Apunts sobre un congrés

Aquest cap de setmana ha tingut lloc al Fòrum de Barcelona el congrés fundacional del Partit Demòcrata Català, i el congrés defuncional de Convergència Democràtica de Catalunya.

Les lloances i crítiques ja estaven escrites abans de començar, i jo no cobre de cap grup d'opinió, així que em limitaré a fer tres breus observacions.

1) El nom de la cosa. Primer triaren el nom, i després definiren la ideologia, l'estratègia i el model organitzatiu. Us imagineu que tot es fes igual? Per exemple, un grup d'amics queda per a fer un conjunt musical, i primer triaran el nom i després l'estil. Si hi ha dubtes entre fer death metal satànic, o cançons romàntiques per adolescents, no s'hauria de dirimir primer l'estil i després triar el nom? Vaja, jo no m'imagine un grup anomenat Els Necròfils de l'Infern fent balades d'amor per a noies de disset anys.

2) El Capità Findus. La vella Convergència Democràtica de Catalunya, de moment, no s'ha mort. Està congelada. Això recorda la congelació que va patir (o es va autoimposar, segons com ens ho mirem) el Partit Socialista Unificat de Catalunya l'any 1997. El PSUC es va congelar per a que ICV agafés volada (i, de passada, que es fundés EUiA i el PSUC-Viu).
Alguns congressistes han dit que CDC "ha entrat en hibernació". Compte, que la hibernació només dura mentre fa fred, i després el plantígrad es desperta en plena forma.
Cercant a la xarxa he trobat dotzenes de partits que ja no tenen vida, però que no s'han dissolt pas. Sense certificat de defunció, són partits zombis? Partits momificats? Partits oblidats?
Dissoldre un partit polític és un formalisme passat de moda?
Que jo sàpiga, només Unió Mallorquina i Unio Valenciana (sense accent, recordeu!) s'han dissolt. La resta de partits desapareguts, no han fet constar en lloc que hagin plegat.

3) Demòcrates i republicans.  Demòcrates de Catalunya (escissió d'Unió Democràtica de Catalunya) s'ha queixat del nou nom. Curiosament, el partit Democràcia Catalana (fundat per Joan Laporta el 2010) no s'ha queixat pas, ni dels uns ni dels altres.
Molts partits catalans han portat la paraula demòcrata a les seues sigles: Esquerra Democràtica de Catalunya, Partit Social-Demòcrata de Catalunya, Partido Español Demòcrata...
En tot cas, queda la particularitat catalana: Ací, a diferència dels EUA,  els republicans són d'esquerres (ERC), mentre que els demòcrates (PDC) són de dreta i centre-dreta.

Argument real

Aquella pel·lícula tenia un argument tan fluix, que per força havia d'estar basada en fets reals. 

I el primer fet real era la poca motivació del guionista.

Post post-electoral

Segons Google Analytics aquest mes de juny he tornat a tindre un pic de visites. Tot i que aquest mes he estat molt enfeinat i he actualitzat poc el blog, molta gent ha visitat el meu raconet. Molta gent? Bé, he rebut moltes visites, però no sé si humanes.
M'explique: els rècords d'audiència del meu blog han estat el juny del 2016, el desembre del 2015, el setembre del 2015, el maig del 2015, el novembre del 2014....

No hi veieu una pauta? Tinc un rècord d'audiència quan hi ha eleccions!

No considere que el meu blog siga polític. En tot cas, no és únicament polític. Però, pel que sembla, algun programa de seguiment a la xarxa s'activa quan hi ha eleccions i em visita.

Bé, com que tampoc cobre per l'audiència, la cosa no té més transcendència.

Tot i que, per un mòdic preu, puc fer campanya electoral per a qui millor em pague.