El partit de l'Antònia

Van acceptar la reforma en comptes de la ruptura.
Van acceptar la monarquia en comptes de la república.
Van acceptar l'autonomia limitada regional, en comptes de l'estat federal.
Van acceptar la OTAN.
Van empresonar objectors i insubmisos.
Van acceptar les exigències de la CEE.
Van subvencionar els terratinents, van instaurar el PER pels jornalers, i van subvencionar l'abandó de cultius.
Van organitzar el GAL.
Van tindre (i tolerar) algunes de les xarxes de corrupció més grans del sud d'Europa.
Quan el PP va pactar amb CiU (primer aznarisme, 1996-2000), van atiar l'anticatalanisme que ells ja havien patit  quan van pactar amb CiU (darrer felipisme, 1993-1996).
Van fer amb el PP la Llei de Partits, il·legalitzant l'esquerra abertzale.
Van pactar amb el PP per tindre el govern basc (gràcies a la il·legalització de l'esquerra abertzale)
Retallaren l'estatut del 2006.
Per frenar el Procés es van manifestar amb el PP, Ciutadans i la PxC.

.... Què en queda d'aquell partit al qual es va afiliar la meua iaia Antònia en temps de la República? 

Ben poc. Per això us dic que el PSOE no desapareixerà... Fa anys que ja no és ell.

Franky Hollow

La controvertida exposició Franco, Victòria, República del Born Centre Cultural està complint les expectatives que molts ens esperàvem: la gent li llença tota mena d'objectes i aprofita per vexar el monument del dictador.

Fins ara li han posat una nina inflable i un cap de porc. En breu li posaran una carbassa de Halloween. Pel que fa el llançament d'objectes, de moment tenim ous, tomàquets, pintura i kakis.

És per això que, tenint en compte que l'exposició s'hi estarà fins el 8 de gener, vull fer una crida a l'originalitat. Us proposo el Concurs Vexació Original a l'Estàtua del Dictador.

 - Categoria objectes llancívols:  Preservatius usats, tampons, compreses, bolquers.... Imaginació al poder!

 - Categoria cap i acompanyament: Un bust de José María Aznar, o de Mariano Rajoy, o de Carmen de Mairena, o de Donald Trump.... O un vibrador de grans dimensions, o una síndria, o una estelada gai....  Imaginació al poder!

Au, que tenim fins el 8 de gener!

Nota per a les altres ciutats: podeu fer quelcom semblant, una rèplica de porexpan i que la gent es desfogui destrossant-la.

A la ville de Barcelona

Trenta anys després d'aquesta frase, caldrà fer-ne un petit balanç

Franquistes i franquistes. Juan Antonio Samaranch era un franquista. Va tindre càrrecs importants durant el règim franquista. Com que la Transició fou un fracàs, no es va poder fer justícia i discernir entre dos grans tipus de franquistes: els franquistes ideològics i els franquistes oportunistes.
Els franquistes ideològics ho eren per convicció, sovint amb ràbia i odi. Aplaudien la repressió, o directament reprimien ells. Eren els més criminals.
Els franquistes oportunistes, en canvi, ho eren només com a via per accedir al poder. Per pura ambició, o per egolatria (hi ha gent que es veu a si mateixa com a éssers imprescindibles), aquesta gent es feia franquista. No tenien ràbia ni odi, i en un altre context, serien una altra cosa. Samaranch era d'aquests. Si hagués viscut a la URSS, seria del PCUS.
Això no el fa més bo, però sí que el fa menys dolent.

Imatge exterior i grans esdeveniments. Tres dècades després no parlem dels jocs olímpics en clau esportiva. Tres dècades després parlem de la transformació urbanística de Barcelona (i les subseus: Badalona, Banyoles, Sabadell, Terrassa...), i de la imatge que Catalunya i Espanya van projectar a l'exterior.
Les transformacions urbanístiques eren necessàries, feia dècades que eren necessàries. Va caldre la pressió d'uns jocs olímpics per a que es fessin. Els cinc anys i mig que van passar entre l'elecció de la seu i els jocs foren els únics cinc anys i mig en els que Catalunya va rebre el que necessitava.
És cert que hi hagué errors i malbarataments, però molt menys del que es podria esperar d'un país cutrot i caspós com aquell (aquest?).
Els jocs de Barcelona, comparats amb els de Seul. Los Angeles, Moscou, Atlanta, o Atenes, foren més barats i eficaços, i amb instal·lacions més ben aprofitades després dels jocs. Els jocs de Barcelona, comparats amb la seua coetània, l'Expo de Sevilla, fou un model de bona gestió i transparència.
Després dels jocs tornaren les desinversions, la mala gestió i l'abandó pressupostari espanyol. I una cosa va quedar a la memòria dels polítics catalans (i de la majoria de catalans): cal fer alguna cosa de ressò internacional per a que Espanya es gaste el que pertoca. Una mena de pressió i xantatge necessari per a que es gastin en nosaltres el que ens pertoca i necessitem.
I d'ací l'Expo del 2004, reconvertida en Fòrum de les Cultures, i uns jocs olímpics d'hivern, i.... I el que calgui per a que el ministre espanyol de torn ens faci cas!

Catalanofòbia. Després d'un gran esdeveniment, com uns jocs olímpics, acostuma a haver una recessió allà on s'han fet. Sense voler donar lliçons d'economia: molta despesa pública (i privada) en poc temps, en coses que tenen un retorn molt lent o, de vegades, no tenen cap retorn.
L'any 1993 l'estat espanyol va patir una recessió, i molts espanyols acusaren els socialistes per corruptes i als catalans per gastar massa. Les eleccions del 93, amb el gran pacte entre CiU i el PSOE reafirmaren aquesta teoria, i desfermaren l'anticatalanisme que avui en dia encara patim.


Pensant en el futur, i en la República Catalana que (ha de / volem que) vindrà, podem reciclar els tres punts anteriors:
 - Reciclatge de federalistes i unionistes.
 - Despeses pendents i nous greuges territorials intra-catalans (interior vs litoral? sud vs nord?)
 - Una nova generació del 98 a Espanya?

Nota del #12O

Perdoneu-me, no he actualitzat el blog aquest Dotze d'Octubre.
No he pogut fer-ho, estava massa ocupat treballant.
Per a mi, ja no és festiu.

PEQ i els acudits

Aquella setmana començava molt malament per al Polític En Qüestió. S'havia filtrat un enregistrament on, tot fent broma amb un periodista, el Polític En Qüestió feia un acudit de mal gust sobre un Col·lectiu Sensible.

Allò podria haver estat molt roí per a la seua carrera. Afortunadament acudiren al seu rescat els Auto-proclamats Representants del Col·lectiu Sensible. Després de set dies i set nits de dures crítiques contra el Polític En Qüestió, aquests atacs generaren un corrent de simpatia que permeté reflotar la imatge del Polític En Qüestió.