Partides dissimulades

No voldria caure en el xovinisme, però els catalans som uns grans innovadors en matèria política i jurídica. Fa uns anys es parlava de les lleis sense sancions, una mena de soft law en la que l'incompliment de la norma no portava associada cap mena de penalització. On més es va insistir en aplicar aquest nou (i nostrat) concepte fou en l'oficialitat del català, però també es reclamava a d'altres àmbits com els horaris comercials o la paritat a les empreses.
Després de consultar el diccionari, crec que la paraula que millor descriu una llei sense règim sancionador és Homilia.

En les darreres setmanes els catalans (aix, que caic en l'autocomplaença) estem parint un nou concepte, encara més novell i desconcertant. Es tracta de les partides pressupostàries dissimulades. 

L'actual govern autonòmic (o pre-post-autonòmic, posats a filar prim) es va presentar a les eleccions amb la declarada voluntat de fer de Catalunya una república independent. I va guanyar les eleccions (per això governa, si no de què moreno) i —oh sorpresa!— té la intenció d'aplicar el seu programa electoral.

Com que això de la independència és lleugerament anticonstitucional (sort que a la democràcia espanyola s'hi pot parlar de tot si és per la via pacífica) l'aplicació d'aquest programa independentista s'ha de fer de forma discreta, dissimulada i, si cal, fins i tot secreta.

Però vet ací que uns pressupostos són un document públic (públic i oficial) i no s'hi poden amagar uns calerons sota la rajola de la cuina del Departament d'Economia. Ja sé que tots els governs tenen els anomenats fons reservats, per a pagar segons quines coses d'àmbit policial, militar i diplomàtic, però al nostre govern (el pre-post-autonòmic) això no li acaba de fer el pes. I els diners destinats a sufragar la nova república que ha de venir s'han de plasmar als pressupostos oficials de forma dissimulada.
I com s'ho farà l'honorable Conseller per a posar-ho i que no es vegi? Descartem l'ús d'un cos de lletra petit (tots els ordinadors tenen zoom) i apostem per a dir les coses d'una manera pública i oculta a la vegada. No debades ERC és un partit fundat per maçons.

Amb la humilitat i la vocació de servei que em caracteritza, us proposo algunes partides pressupostàries dissimulades.

• Departament d'Agricultura. Pla d'Ocupació Rural Basat en el Retorn al Treball Manual. Per a la compra d'aixades de la marca Amba. Sí, les famoses Ambaixades. 150.000 €
• Departament d'Interior. Pla de Renovació del Mobiliari d'Oficina. Per a la compra de calaixos de la marca russa Nikov. El barat i eficaç Calaixnikov. 120.000 €
• Institut Català de la Dona. Projecte per a que el Certamen de Miss Univers es celebri a la ciutat de Sils. Per a Missils, 500.000 €
• Institut Geològic i Miner. Pla d'Excavacions per a Trobar Orns al Subsòl. Per a Suborns, 150.000 €

Per a més idees i suggeriments, on posa Comentaris.

Repartir-se el públic

Un clàssic de la cerimònia dels Premis Gaudí és que, amb una o dues excepcions, hi ha més gent mirant la gala per televisió que no pas gent que hagi vist totes les pel·lícules nominades.

L'excepció d'enguany és aquesta.

No entraré en el debat del preu de les entrades, o el temps que aguanta una pel·lícula a la cartellera. Però sí que ens podríem plantejar una innovació: i si fem els Premis Gaudí abans que s'estrenin les pel·lícules?
Així almenys al públic els sonarien, i alguna gent s'animaria a anar-hi.

Pel pont de l'u de maig

Segons els clàssics de la democràcia, a tot governant que comença cal donar-li els cent dies de gràcia. Tenint en compte que el Donald Trump ha pres possessió del càrrec aquest divendres vint de gener, ens haurem d'esperar fins el trenta d'abril, pel pont de l'u de maig.

Espero que quan arribi aquest dia no haguem esgotat ja tots els mems i tots els arguments. I sobretot, que no estiguem massivament de pont.

Vint anys no són res

Saps que et fas gran quan una pel·lícula que has vist d'adolescent compleix els deu anys. I saps que ets gran quan aquesta ja en fa vint.

A part dels remakes, les segones parts, les seqüeles, les preqüeles i els spin off, el negoci audiovisual ha trobat una altra manera d'aprofitar un èxit: el retorn vint anys després.

Fa un parell d'anys foren Dumb i Dumber els que tornaven dues dècades després

Ara els que tornen són els ionkis escocesos de Trainspotting.

No és pas un fenomen nou, Vint-i-set anys després de la mítica La Dolce Vita, s'estrenava Intervista, una retrobada dels protagonistes.

D'exemples n'hi ha més: com La Gran Familia, que facilità el retrobament disset anys més tard a La familia bien, gracias i a La gran familia 30 años después.

Això sí, es manté una constant: no tenen tant d'èxit, no capten públic més jove i no fidelitzen tot el públic vell.

Que votin tots els espanyols

Un cop més, i ja en portem molts, s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya on hi puguin votar tots els súbdits del Regne d'Espanya.
Un cop més s'han tret els arguments d'uns i altres. Uns al·leguen que això ens afecta a tots i ho hem de decidir entre tots, i uns altres responen que cap problema per a que voti tothom, però la opinió que importa és la dels ciutadans de Catalunya.  I un cop més ha sorgit la mateixa qüestió: que passarà si a Catalunya guanya el SÍ a la independència, però a la resta de l'estat guanya el NO?

Tot i que això és el més probable que passés, no és la única opció possible.

Sí a Espanya i Sí a Catalunya	No a Espanya i Sí a Catalunya
Sí a Espanya i No a Catalunya	No a Espanya i No a Catalunya

Un resultat opció SÍ i SÍ resoldria el problema, igual que un de NO i NO. Però el més interessant seria un de SÍ a Espanya i NO a Catalunya. Com s'hauria d'interpretar i com caldria actuar?

La interpretació sembla clara: estamos hartos de los catalanes, que se larguen ya! Però, i què caldria fer? Com haurien d'actuar les autoritats espanyoles, catalanes i internacionals per a respectar i fer complir el veredicte de les urnes?

No seria la primera vegada que un estat independent cedeix un territori (i els seus habitants) a un altre estat, sense fer cas de la voluntat dels seus habitants. De fet, l'estat espanyol ho ha fet un munt de vegades. La darrera fou el 1976, quan cedí la província espanyola del Sàhara al Regne del Marroc (part nord) i la República de Mauritània (part sud). Anteriorment l'imperi espanyol havia cedit i venut tota mena de territoris. Especialment, territoris que ja havia perdut, com les Florides, les illes Carolines o les illes Marianes.

Però en aquest cas concret: pot un estat renunciar a un territori, a canvi de res i sense cedir-lo a cap altre estat (pre-existent)?

Mirant el mapamundi polític observem un parell d'anomalies frontereres: Entre Egipte i Sudan hi ha dos territoris que no queden ben delimitats. Un territori és el cobejat Triangle de Halaib, mentre que l'altre és el rebutjat. Segons els sudanesos, la frontera ha d'anar més al nord (frontera 1902), i segons els egipcis més al sud (paral·lel 22).

Segons els sudanesos la cosa hauria d'anar així

En canvi, segons els egipcis, hauria de ser així

Així doncs, per a quedar-se amb el territori cobejat (en blau) cal renunciar al que està en marró.

A la independència per afartament i rebuig! Bé, sovint es compara la nostra situació amb un divorci. I crec que tothom sap d'algun cas on un dels membres de la parella, davant les dificultats de la ruptura, va optar per donar-li motius al cònjuge. I que fos l'altre el que prengués la decisió.  

Decepció lexicogràfica

Després de consultar els diccionaris generalistes, els diccionaris tècnics específics i el web del Termcat, va caure en una profunda depressió: allò que ell tenia no podia ser stress post-vacacional, ja que per a patir stress post-vacacional primer calia haver tingut alguns dies de vacances.

El seu coach li suggerí desar la tristor i la decepció per a una ocasió més propicia. Per exemple: quan comencés vacances forçades a l'INEM.

Temporada nadalenca 3

Sorteigs. El Gordo de Navidad, la Grossa de Cap d'Any, el Sorteo del Niño, el Sorteig Extraordinari de l'ONCE.... Sembla que en aquesta època de l'any cal temptar la sort. I prou que la tempten molts, a jutjar per la quantitat d'accidents de trànsit relacionats amb els desplaçaments i àpats típics d'aquestes dates.
Un detall curiós: mentre que les rifes espanyoles volen provocar la llagrimeta, les catalanes tendeixen al bon rotllet, la grifolda i la xerinola. Si més no, en els seus anuncis.
Ja sabeu que les loteries i travesses són imposts voluntaris que només paguen els que no han entès el càlcul de probabilitats (o no han pogut fugir dels assaltants amb participacions per-una-bona-causa).

A mi, sincerament, l'única rifa d'aquesta època de l'any que m'agrada és la Llista Negra.

Treva nadalenca. El calendari ha volgut que caiguessin en cap de setmana Nadal i Cap d'Any, i Sant Esteve i Reis just per a fer un cap de setmana llarg. Molta gent s'ha reservat dies de vacances per Nadal, i treballar aquests dies (si no et dediques al comerç o a l'hostaleria) ha estat molt bé.
Dilluns Sant Ornemi, i a patir embussos i/o mala llet.

Àpats i més àpats. Enguany he reduït els àpats familiars, però m'han augmentat els de les entitats i associacions on faig alguna cosa. Enguany he tornat a passar del sopar d'antics alumnes de l'escola. El 2014 tenia compromisos familiars, el 2015 no tenia diners i el 2016.... Pintava sosset. Gràcies a les cròniques en temps real via WhatsApp i xarxes socials, vaig comprovar que sí, que fou avorridot i que no em vaig perdre res.
O, potser, qui sap.... Tal vegada fou una desfasada del quinze, i les cròniques només eren per a tranquil·litzar a les parelles dels assistents. Només hi ha una manera de saber-ho: anat-hi l'any que ve.

SMART 2017

En un atac de realisme decidí que els objectius SMART del nou any serien els mateixos que els de l'any anterior.

• Specific – target a specific area for improvement. 
• Measurable – quantify or at least suggest an indicator of progress. 
• Assignable – specify who will do it. 
• Realistic – state what results can realistically be achieved, given available resources. 
• Time-related – specify when the result can be achieved.

Era el més  específic, mesurable, assignable, realista i ajustat a temps que se li va ocórrer.

Fou un atac de realisme, sí, i també de mandra.