Vetos i expulsions

He començat la primavera amb un reguitzell de censures, vetos i expulsions en el món 2.0 que m'han deixat bocabadat. Tres breus pinzellades:

1. Dropbox no em deixa editar els documents que jo elaboro i jo pujo a la carpeta de la feina. Serà que no sóc l'administrador, però bé que puc editar d'altres documents. Serà que uns són en word i en excel? Sigui com sigui, toca els nassos i em recorda que, efectivament, jo sóc l'última merda a la meua empresa.


2. Facebook m'ha censurat una imatge. Una imatge que jo havia penjat en aquest blog, per cert. Segons sembla, aquesta fotografia és pornogràfica. Jutgeu-la vosaltres mateixos: pot ser irreal, ridícula, divertida o inquietant, però no veig la pornografia per enlloc....




Suposo que tothom té clar que això és només un bocí de làtex.


3. M'han fet fora d'un grup de WhatsApp. En dotze hores havien acumulat més de tres-mil missatges. De fet ja m'havia decidit a silenciar-lo o a deixar-lo. Els administradors m'han llegit el pensament? O tal vegada, en un atac de hooliganisme, han decidit expulsar els que no segueixin al moment els acudits i facècies del grup.

Comença bé la primavera!

Relax funerari

El nostre protagonista seia envoltat de gent normal quan arribà el que-sempre-dóna-les-notícies-primer i informà la concurrència de la recent defunció del Personatge Il·lustre.
El nostre personatge féu un lleuger gest d'aprovació, un ínfim somriure i digué en veu alta per a ell:

— Per fi!

No és que el Personatge Il·lustre fos roí, ans al contrari era una persona bona i estimada. Tampoc patia una dolorosa malaltia, i trobava en la mort una fugida del dolor. El que passava era que el nostre protagonista portava una llarga temporada rebent notícies del decés de molta gent famosa de la que ell n'ignorava la vida i miracles, i fins i tot la pròpia existència.
En aquesta ocasió, però, veié que coneixia la vida i obra del difunt, i en podria parlar a la tot just encetada tertúlia.

Lisboa, Alexandria

S'acosta aquell moment de l'any en el que mirem alguns dels rellotges que ens envolten i comprovem que, a diferència de l'smartphone i l'ordinador, aquests no s'actualitzen automàticament. El rellotge de la cuina, del forn, del cotxe o de la rentadora (he vist rentadores que donen l'hora, i gent que consulta l'hora a la rentadora) no s'actualitza automàticament. Això vol dir que si no sabem com es canvia  (i no patim mandra ni manca de temps) durant sis mesos l'any aquests rellotges aniran avançats (o retardats).

Més d'un cop ha passat que arribem tard o d'hora a una cita per consultar l'hora en el rellotge no actualitzat. I, francament, queda molt malament dir que portes una hora esperant algú per culpa del rellotge de la cuina de ca ta mare, o que fas tard perquè no saps com es posa a l'hora el rellotge del cotxe.

Arribats a aquest punt tenim una fàcil solució: fer-nos dos cartellets, un on hi posi Lisboa i un altre on s'hi pugui llegir Alexandria. Enganxarem el rètol de la capital portuguesa al rellotge que ens dóna una hora de menys, i posarem el de la ciutat egípcia allà on ens indiquin una hora de més.

Hi ha la possibilitat que tot remenant per la casa us trobeu un rellotge aturat. En tal cas no us heu de complicar la vida: feu-vos un cartellet on hi posi Espanya i enganxeu-lo al rellotge en qüestió.

Compreu, ploramiques!

Primer fou l'anunci de la Grossa de Nadal, ara és el del Dia del Pare, i sembla que la cosa pot anar a més. Ara la nova tendència en publicitat és fer lacrimogen allò que era de tota la vida. Potser és que el consum d'aquests productes i serveis ha anat a menys, i la millor manera de recordar-nos-els (i de motivar-nos a consumir) és tocant-nos la fibra sensible.

Si això ha d'anar a més ofereixo els meus serveis de guionista per a fer nous anuncis. Algunes idees:

• Primavera a El Corte Inglés. Tot i que alguns conspiranoics asseguren que el canvi climàtic és una conxorxa urdida pel Corte Inglés i les multinacionals de la roba d'entretemps, cada any ens trobem amb l'inevitable anunci. Si volem que la campanya tingui èxit caldria lligar-la de forma dramàtica amb d'altres elements típics de la primavera, com les al·lèrgies i l'arribada massiva de barques amb immigrants.
  Es podria escriure un cruel guió que ens mostri un voluntari rescatant un ésser humà a alta mar. Després, a terra ferma, el voluntari pateix una forta al·lèrgia al pol·len i un immigrant que havia salvat la primavera anterior li ven un paquet de kleenex.
  I fos a negre amb el text YA ES PRIMAVERA EN EL CORTE INGLÉS.


• Dia de la Mare. Si el trepant és el regal del Dia del Pare, qui hauria de ser el regal del Dia de la Mare? Descartant la planxa per sexista, podríem apostar o bé per alguna cosa que promogui la vida sana, com una batedora per a fer sucs, o alguna cosa que permeti a les mares desconnectar, com una sessió d'spa.
  La cruel història ens podria parlar d'una filla que li regala a la mare una sessió d'hotel i spa per a dos, però el pare passa d'ella. L'any següent la filla li regala una liquadora i la mare s'aficiona als sucs i a la vida sana. Fa esport i coneix un runner senisble i deixa el seu marit. I aprofita que el val de l'any passat no ha caducat per anar-hi amb el runner.
  I fos a negre amb el text QUIN REGAL PEL DIA DE LA MARE!


• Sant Jordi. Cada vegada llegim més en suport digital i menys en suport paper. El guió cruel d'aquesta història podria versar sobre un amic que compra loteria de Nadal, però que no recorda on ha deixat el dècim. Un dia li deixa un llibre a un amic, que troba entre les pàgines la butlleta premiada, dos dies abans que expiri el termini. L'amic cobra el premi i li retorna el llibre al pobre despistat que no sabia on tenia el dècim. A dins, a mode de punt de llibre, li deixa una butlleta per al proper sorteig.

Més idees per a guions, o ofertes de treballa per a fer de publicista tràgic, on posa Comentaris.

L'arribada del futur

Amb paciència infinita romania assegut esperant el futur. El veien tan il·lusionat, que ningú gosava dir-li que el futur feia dies que havia arribat, s'havia aturat, carregat i descarregat i havia marxat seguint la ruta establerta.

Canya al vonson, que és de goma!

El proper 9 d'abril hi ha eleccions a Finlàndia. A la ciutat de Vaasa s'hi presenta el candidat João Putulukeso. La cosa no tindria més transcendència si no fos perquè ho fa pel partit Perussuomalaiset (Autèntics Finlandesos), de caràcter dretà, identitari i un pèl xenòfob. Ací teniu la foto del senyor Putulukeso:

Efectivament, aquest senyor és d'origen angoleny, de raça negra, i porta el mateix bigotet que anteriorment ja han lluït destacats demòcrates com Adolf Hitler i Robert Mugabe.

Cal aclarir que no és la primera vegada que algú que genèticament s'allunya del tipus escandinau participa en mogudes d'aquesta mena. A Suècia tingueren a Jackie Arklöv i als Països Baixos João Varela amb la Llista Pim Fotuyn. En aquesta ocasió, però, s'ha batut el rècord de melanina en un candidat d'un partit identitari europeu (em pregunto si hi haurà cap blanc als partits identitaris africans).

Alguna cosa tindran aquests països que aconsegueixen integrar els frikis amb tanta facilitat.

Ara és quan us faig una confessió: jo també vaig estar a Finlàndia, fa molts anys durant un intercanvi d'estudiants. Mai vaig ser capaç de parlar finès, el meu vocabulari no arribava a les cent paraules i cap conversa va passar de les sis frases. Però, per a compensar les meues mancances idiomàtiques vaig crear una nova paraula per a la llengua finesa: Vonson.

Vonson m i f desp: persona finlandesa d'origen suec o alemany. El terme ve perquè molts cognoms suecs i alemanys o bé comencen per von o bé acaben per son.

8 de març

Aclariment per a despistats: avui no és el Dia de la Dona, avui és el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

 El matís és important.

Juny del 2009

Avui ha començat —per fi!— el judici del cas del saqueig del Palau de la Música Catalana. Si bé les primeres denúncies d'irregularitats ja eren de l'any 2002, fins el juny del 2009 la Fiscalia de Barcelona no va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres responsables més del Palau de la Música Catalana. Seguint consells dels seus advocats, Fèlix Millet i Jordi Montull confessaren el seu delicte, demanaren perdó, s'oferiren a col·laborar amb la justícia i dipositaren tres milions d'euros al jutjat per a compensar el dany causat.

Com tothom ja sap, la instrucció del cas fou exasperantment lenta. Exasperantment lenta, però no sorprenentment lenta. Malgrat disposar de totes les proves, facilitades directament per la fiscalia, i malgrat la confessió (i penediment) dels principals acusats, el cas es ralentitzà. I, encara que no ho sembli, no és el cas més lent que ha viscut la justícia a Catalunya, ni a l'estat espanyol.

Avui dimecres 1 de març ha començat el judici, i un servidor no pot deixar de pensar com era el món —i el meu món— el juny del 2009.

El juny del 2009 el Barack Obama portava només cinc mesos de President dels EUA. A Catalunya el President de la Generalitat era José Montilla, a les Illes Pitiüses i Balears governava en Francesc Antich, i al País Valencià teníem en Paco Camps.

El juny del 2009 Lost era la sèrie que més triomfava. Facebook encara no havia arribat als 250 milions d'usuaris. WhatsApp, Snapchat i Instagram encara no existien.

El juny del 2009 jo encara col·laborava en projectes com Això Toca o Pirados al Poder. Tots dos webs estan desconnectats de fa ja temps. Al meu blog hi publicava coses com aquesta de la Maduresa Sexual, o sobre Sant Joan. I triomfava molt el meu Consultori Religiós.

El juny del 2009 jo treballava de cartògraf, tenia parella, i mon pare encara era viu.