Tres apunts de maig

Avançat al teu temps. Si els millors experts en ciberseguretat són antics hackers, si els que més bé expliquen els perills de la droga són ex-toxicòmans i el 100% dels pediatres en actiu han estat nens anteriorment, sembla lògic que algú que té deixes i herències per paradisos fiscals faci de Fiscal Anticorrupció.
L'únic problema és que ha estat nomenat abans d'hora, abans de deixar el vici i reinserir-se a la societat. Però no cal patir, doneu-li el seu temps al Fiscal Moix (accepció 3).

Fora d'hora. Que l'entrenador del Barça anunciés que plegava abans de perdre la lliga i la Xampinyons ha fet que els hooligans no poguessin desfogar-se exigint-ne la destitució. Que guanyés la copa després de perdre lliga i Xampinyons ha fet que no es veiessin celebracions enlloc. Recordava la mateixa fredor que quan guanyava la Copa Catalunya.

Bisbe homòfob. Hem descobert amb sorpresa que un dirigent d'una organització homòfoba fa declaracions homòfobes. Hem vist com fa afirmacions falses sobre la conducta sexual de les persones un membre d'una organització que enviava la gent a la foguera per dir que era la Terra la que girava al voltant del Sol. Hi ha sorpresa i indignació perquè un carlí diu carlinades. De què us estranyeu?
En fi, recordeu els clàssics: L'única església que il·lumina és la que crema.

154 livonians

Consultant el cens de població de la Gubèrnia de Livònia (Imperi Rus, actualment República de Letònia) de l'any 1897 m'he trobat amb aquestes estadístiques lingüístiques:

No em puc estar de fer tres observacions:

1) Llengua de mascles. Es normal que el percentatge de població femenina sigui superior a la masculina (guerres, epidèmies, malalties congènites...). Demogràficament parlant, és ridícul dir que la dona és el "sexe feble".
Com que hi ha més dones que homes (48.4% d'homes a Livònia el 1897, entre el 46% i el 49% a la resta de territoris de l'Imperi Rus), és lògic que hi hagi més parlants femenins d'un idioma que no pas de masculins. Però fixem-nos en alguns idiomes, com el rus, el jíddix, el polonès i, sobretot, el lituà: hi ha més dones parlants que no pas homes. En el cas del lituà el 62.6% dels parlants eren homes!
Havia sentit alguns cretins dir que hi ha llengües que sonen femení i amariconat (com el francès), mentre que d'altres sonen més fort i viril (com l'alemany, o l'espanyol). Serà cert!? Serà que hi ha llengües que només són cosa d'homes? Jo, fins ara, si sentia a dir que una llengua és només per a homes, pensava en la sala fosca d'una discoteca de Sitges...
No sembla que els lituans fossin (l'any 1897) gaire més masclistes que els russos o els alemanys, així que no ens podem imaginar que, a l'hora d'omplir el cens, ignoressin les dones de la casa.
Una cosa sembla clara: l'any 1897 les encarregades de tindre cura de les criatures eren, en l'immensa majoria de cases, les dones. Així que, en una generació, els parlants de lituà a Livònia estaven condemants a ser molts menys. Per això en diem "llengua materna", oi?


2) 154 livonians. Aquells idiomes que tenien menys de 1000 parlants a Livònia el 1897 queden encabits amb el grup d'Altres. Però hi ha una altra categoria prou interessant: els 154 habitants de Livònia que es negaren a dir quina era la seua llengua materna.
Les autoritats zaristes no destacaven per ser amables i comprensives, així que no sembla gaire probable que la gent es negués a fer un simple tràmit administratiu (respondre un cens) només per plantar-li cara a l'estat (i a la seua capacitat de ficar-se en la vida privada de la gent). Així doncs, per què es negaren a respondre?  Només hi veig unes poques opcions:

• Problemes de comunicació. I si els parlants d'eixes llengües (probablement molt minoritàries) eren monolingües i ni tan sols entenien el que els deia l'enquestador? Probablement l'enquestador era un funcionari que parlava rus, i dos o tres llengües de la zona. I els enquestats, majoritàriament, parlarien la seua llengua materna i rus (i potser alguna més). Arribats a aquest punt, com s'ho feia l'enquestador per a complimentar tots els camps del qüestionari? Pots saber el sexe de l'enquestat, intuir-ne l'edat, i sospitar la professió... Però com s'ho feia per a les altres preguntes?
  Potser provava amb la mímica: Li oferia un pernil i, si el rebutjava, és que era jueu?


• Blaverisme bàltic. I si a Livònia passava el mateix que passava a la ciutat de València fa algunes dècades? No m'imagine la cara que feia el pobre enquestador quan l'enquestat li etzibava "No mos fareu estonians!" 


• Linguagènesi. Hi ha llengües que s'extingeixen, i n'hi ha d'altres de noves que apareixen. I si en aquests cas ens trobàvem amb els primers parlants d'una nova llengua?


• Vergonya. Els parlants s'avergonyeixen de dir quin idioma parlen. Si és així, quin idioma provoca tant de rebuig social? Als censos russos hi surten reflectits fins a dos centenars de llengües, algunes associades a tota mena de minories ètniques acostumades a ser l'ase dels cops (gitanos, jueus...).  Vist el panorama, només conec una llengua que avergonyeixi els seus parlants i que no aparegui al cens imperial rus: el català! Au Jordi Bilbeny, que se t'acumula feina! Ara toca demostrar que Lenin i Dostoievski eren catalans.

3) Cens de Livònia del 1897. Algú em pot dir què carai fa una persona decent com jo mirant coses com aquesta!? A qui li interessa el cens livonià del 1897!? Si us plau, que internet és ple de porno i violència, i no podem perdre el temps consultant arxius històrics!

Tria d'escola

Aquest són dies de jornades de portes obertes als centres educatius. Els pares es preocupen molt per l'educació dels seus fills, i procuren triar una bona escola.
Amb la voluntat de servei que em caracteritza, i centrant-me en l'observació freda dels resultats obtinguts, us puc dir on no heu de portar la vostra prole: Institut Escola Costa i Llobera. És un centre molt poc recomanable, d'allà han eixit delinqüents com aquests

I recordeu: no és el mateix ensenyament que educació.

Enllaç relacionat 

Desgraciadament afortunat

Els espies punxaren els telèfons, i posaren micròfons a les converses, de totes les persones importants, tret d'ell.
Els hackers atacaren els webs i servidors de totes les empreses importants, tret de la seua.
Els xantatgistes intentaren extorquir a totes les personalitats rellevants del país, tret d'ell.

Malgrat que feia esforços per a sentir-se afortunat, ell (i tothom) sabia que era un fracassat. Un pelleringa prescindible i ningunejat.

Eurovisió 3: l'endemà

Després d'un gran esdeveniment, venen un allau de columnes d'opinió i tertúlies a comentar el que ha passat. No deixa de ser interessant com, en alguns aspectes, els analistes d'Eurovisió no difereixen dels analistes polítics o dels comentaristes esportius.

— Enquestes i apostes: en política tenim enquestes electorals, i en els esports les apostes. En tots dos casos intentem preveure el que passarà. I sovint l'erren. Ja sabem que hi ha enquestes que, més que reflectir opinió, volen crear opinió (fomentar la por, o el vot útil, o l'abstenció). També sabem que hi ha gent que aposta pensant en el que vol que passi, i no pas en el que acabarà passant.
Eurovisió és una competició, com un esport, però s'hi vota, com a unes eleccions. És una interessant combinació de prediccions.

— Llei electoral: aquells que es veuen perjudicats per una determinada llei electoral són els primers en demanar-ne la reforma. És lògic, però alguns n'abusen. Per exemple: els que tenint el 38% dels vots es queden a un regidor de la majoria absoluta i es queixen perquè han de pactar per a governar... o perquè els altres poden pactar per a fer-los fora del poder a ells.
En el món de l'esport passa quelcom semblant: que si el sistema de puntuació, que si l'arbitratge....
Un cop més, Eurovisió combina ambdues coses.

— Simpatia pels perdedors: ens cauen simpàtics els equips ascensor que tenen una afició molt entregada (com eixa expressió, "Tindre més moral que l'Alcoià"). També aplaudim els candidats que dimiteixen la mateixa nit electoral, o parlem bé d'eixos partits petits que, o bé són lluny de nosaltres, o bé ja van camí de la desaparició.
Amb Eurovisió passa quelcom semblant. I com els esportistes que canvien d'equip quan aquest baixa de categoria, o els polítics que fitxen per un altre partit amb més vots, ací també es pot dir que les rates són les primeres en abandonar el vaixell que s'enfonsa. I també, quan fou mort el combregaren.

Anterior entrada sobre Eurovisió, clica ací.

Eurovisió 2

El Festival d'Eurovisió és un esdeveniment molt donat al friqueig. Tant pels incondicionals, com pels participants, com per les coses que hi passen. L'edició d'enguany no és cap excepció. A tall d'exemple:

— Candidat moribund: El representant portuguès és un home que pateix una greu malaltia cardíaca. Segons informen, a causa del seu delicat estat de salut ni tan sols ha assajat. Alguns rumors diuen que està a l'espera d'un transplantament de cor, i que la seua aparició al Festival és per a sensibilitzar els europeus amb les donacions d'òrgans.
També podria ser fals tot plegat.
Sigui com sigui, molts diran que no el votaran per tal d'evitar que de l'emoció li falli el cor.

— Models de predicció:  des de ja fa una quinzena d'anys, amb votacions populars i participació de més representants, que s'observen unes pautes que permeten predir el que passarà. Algunes d'aquestes pautes:

1. Criteri artístic. El gruix de cançons formen part de l'estil anomenat europop. Tot allò que se surti d'aquest model, ha de ser molt bo i molt diferent per a triomfar.
2. Proximitat nacional. Es vota amb criteris artístics, sí, però també amb criteris de proximitat nacional. Moldàvia i Romania sempre es voten mútuament, com Kosovo i Albània, Xipre i Grècia, o Àustria i Alemanya.  A part de la proximitat lingüística i cultural, cal considerar la presència de població immigrant (per això Andorra sempre vota a Espanya i Portugal), i el pes dels conflictes recents (per això darrerament Geòrgia i Ucraïna no voten Rússia). 
3. Guapos vs Frikis. Per a triomfar a Eurovisió cal estar molt bo o ser molt diferent. L'aparença "normal" fracassa estrepitosament. 
4. LGBTI. Durant l'època anomenada "decadent" del Festival, el seu públic més fidel fou el gai. Segons els analistes, els representants LGBTI obtenen més bones puntuacions.

— Apostes i frau. Si el negoci de les apostes per internet han portat el frau a molts partits de futbol intranscendents, alguns alarmistes diuen que pot passar el mateix en aquest festival de la cançó. Sé que hi ha apostes, i que van fortes, però no veig la manera fàcil de pactar el resultat: ací no tens vint-i-dos garrulets compartint vestidor.

— Televisions participants. Per acabar, no us deixeu enganyar per les banderes: no hi participen països ni pobles, sinó televisions públiques. Tothom parla molt bé de la BBC — fins i tot qui mai l'ha vist—  però penseu que a la majoria de països participants, la televisió pública es vista com un ens car, carrincló i servil amb el govern.  Per un dia a l'any, els ciutadans s'identifiquen amb la televisió que paguen amb els seus imposts. Un altre miracle televisiu!

Anterior entrada sobre Eurovisió. Clica ací.

Eurovisió 1

El Festival de la Cançó d'Eurovisió va néixer l'any 1956 per a demostrar l'eficàcia de la xarxa de repetidors i satèl·lits de la Unió Europea de Radiodifusió, així com per a promoure la música i el bon rotllet a Europa.

Aquest festival és l'esdeveniment no esportiu que té més audiència a tot Europa. En parlen els entusiastes i els detractors. 

Aquest festival ens ha deixat uns quants herois que convé recordar i homenatjar:

Seyyal Taner (1987)

Sabahudin Kurt (1964)

Conchita Bautista (1965)

Si volem que la República Catalana sigui un país normal, ens caldrà el nostre propi fracàs eurovisiu. Això també són estructures d'estat!

Nota friki: trenta anys després, la cançó de Conchita Bautista fou versionada per a fer un anunci de Postres Royal. Per a que després diguin!

Sa Majestat la Sípia

Entestats a proclamar rei algú que de debò tingués la sang blava, proclamaren reina una sípia, ja que la hemocianina li donava un color blau (blau-verdós segons el moment) a la sang de Sa Majestat.

La feren reina pel color de la sang, sí, però també perquè, un cop decebuts amb la institució monàrquica, la Reina podia fer un darrer servei al país... a la planxa, concretament.

Gastrodrama social

Aquell restaurant tenia tanta mala fama que els marmitons no hi volien treballar ni tan sol cobrant.