Després de l'horror (3)

Mentides i ximpleries 2.0  Com sempre passa en aquests casos, rebem per via digital un bombardeig de dades i opinions.
En aquesta ocasió els grans triomfadors han estat els de la dreta xenòfoba, que han aconseguit lligar el terrorisme jihadista amb el procés independentista i les esquerres. Per una banda volien demostrar que Catalunya no pot ser independent perquè els catalans no estem capacitats per a complir amb les funcions d'un estat, com la seguretat. També han alertat del perill d'islamització, per la via demogràfica. Ens han recordat que si a Catalunya hi ha molts musulmans és perquè la Generalitat ha prohibit l'arribada d'immigrants d'Hispanoamèrica (perquè parlen espanyol) i ha afavorit els magribins. Val a dir que la Generalitat mai ha tingut les competències en matèria de ciutadania, estrangeria, vigilància de fronteres, passaports, visats, permisos de treball, permisos de residència, deportació d'immigrants i CIEs. També ens han dit que el terrorista més buscat s'havia apuntat com a voluntari pel referèndum de l'u d'octubre... quan encara no està obert el web d'inscripcions!
En un meritori segon lloc han quedat els tradicionals conspiranoics. Que el blog del Robot Pescador parlés d'aquest atemptat un any abans ha ajudar a fer-los creixer. Alguns conspiranoics s'alienaven amb els fatxes, tot dient que era molt rar que no fessin l'atemptat a Gràcia, en plena festa major i amb molta més gent. Pel que sembla, segons aquests, volien matar guiris i no catalans. D'altres conspiranoics parlen del Club Bilderberg i del Nou Ordre Mundial basat en la por.
I en un digníssim tercer lloc han quedat els giliprogres. Especial menció als que diuen que, atesa la joventut de la majoria de terroristes ("són nens" afirmaven, tot i la majoria d'edat), la culpa és de tota la societat.... Miri vostè, un servidor no en té cap culpa. I em temo que els morts, començant pel Xavi, el nen de tres anys, encara menys.

En fi, la morralla digital, per sort, es pot blocar i esborrar.

Després de l'horror (2)

Manifestació. Calia organitzar una manifestació per a mostrar el dolor i el rebuig? A d'altres països fan minuts de silenci, cerimònies religioses, cerimònies laiques, funerals multitudinaris o concerts d'homenatge. Hi ha moltes maneres de mostrar el dolor i el rebuig.
I pensant en la manifestació del passat dissabte, aquesta es va fer després de cinc concentracions de rebuig. De debò calia?

Politització. Acusen a uns i altres de polititzar l'atemptat, i la conseqüent reacció. Avui en dia la millor manera de desprestigiar alguna cosa és dient que està polititzada. Però no és un atemptat terrorista una cosa política? No és el jihadisme una ideologia? No té un projecte polític l'Estat Islàmic? Quan es distingeix entre una organització terrorista i la resta del crim organitzat, no es fa per la intencionalitat política dels primers?

Banderes. L'any 1986 es va fundar Gesto por la Paz de Euskalherria, una organització pacifista que com a forma de protesta, tenia establerta la realització de concentracions silencioses de 15 minuts, en desenes de localitats basques l'endemà de produir-se una mort provocada per un acte violent. A les concentracions silencioses hi anaven amb ikurrinyes amb crespons negres. En aquell moment es va considerar important mostrar banderes basques a les concentracions de rebuig a ETA, ja que es volia acabar amb la imatge que tenia d'ETA d'organització basca que lluitava contra l'opressió espanyola (franquista i post-franquista). En aquell context no es va voler que l'entorn etarra fes seus els símbols bascos i la causa antifeixista i independentista.
El passat dissabte, a qui ofenien les banderes espanyoles? Jo no he vist cap mitjà de comunicació català dient que allò crispava i generava enfrontaments, però sí que he vist com als mitjans espanyols s'acusava els portadors d'estelades de provocar odi i enfrontaments.
Potser alguns miserables enyoren els anys del plom.

Després de l'horror (1)

Els atemptats de Cambrils i Barcelona m'agafaren lluny de casa, sense wifi i molt enfeinat. Això m'ha permès no escriure en calent, i així no dir cap animalada.

L'horror m'agafa lluny. L'atzar ha volgut que els grans atemptats m'agafessin lluny, a mi, a la meua família i als meus amics. Fins i tot quan han tingut lloc a indrets on hi he viscut, o hi he estat, o hi tinc família (Londres, París, Bali, Barcelona...) eixe dia no hi havia cap dels meus allà.

Havia de passar. Els europeus hem assumit que estem condemnats a  patir un atemptat a casa nostra. Qualsevol país important, qualsevol ciutat de pes, està condemnat a patir-lo. Fins i tot es podria afirmar que una ciutat i un país no són importants si no tenen el seu atemptat: si no ets digne de patir un atac jihadista és que ets un mindundi. Aquesta afirmació és absurda, però mai hem menystindre la capacitat humana d'actuar estúpidament.
Al cap i a la fi va passar quelcom semblant quan es va destapar una xarxa d'espionatge a empresaris importants... Algun es va ofendre perquè, creient-se molt important, no havia estat espiat. I ell era molt important!

Autopistes de la informació. Un cop més es confirma que les autopistes de la informació (concepte de finals dels 90') són també les autopistes de la desinformació. I que els mitjans clàssics, per més que tinguin presència a les xarxes socials, segueixen donant per bones notícies falses.

Després de l'horror (2)

Després de l'horror (3)

Turisme i economia col·laborativa

En temps de turismefòbia (o hauria d'escriure turismofòbia?) costa parlar de turisme i economia col·laborativa sense que algú et salti a la jugular. Malgrat tot ho faré.

Després de comprovar els preus abusius de llogar un vehicle en ple agost, i de veure com de mal comunicat està bona part del país, he decidit que el més barat és quedar amb un amic que visqui prop de la zona on vull anar i convidar-lo a dinar a canvi del servei.

Allò que Cabify i Über mai podran oferir: el plaer d'una vetllada amb mi.

Aeroport 2017

Aquest estiu els aeroports són notícia. Bé, fa anys que a l'estiu els aeroports són notícia. Aquest agost n'hem parlat per vàries raons.

Èxit de Tv3. Enmig de la mala qualitat de la graella televisiva estival, la televisió pública catalana ha apostat per un programa sobre la vida a l'aeroport.

Protesta contra una expulsió. Un grup de passatgers es va rebel·lar per evitar l'expulsió d'un senegalès. El detonant del motí fou el mal tracte que rebia la persona expulsada, que sembla ser que anava lligada de peus i mans. No em puc estar de fer-me una pregunta: aquest individu era realment perillós? Si no era perillós, no tenia cap sentit lligar-lo d'eixa manera. I si realment era un individu perillós mai hauria d'anar en un avió de passatgers amb persones "normals" (i, si era realment perillós amb els seus possibles còmplices en la fuga). Oi que quan porten els delinqüents als jutjats, els transporten en vehicles policials blindats? No van pas en autobús i tramvia amb la resta del passatge!

Vaga dels treballadors d'Eulen. Entenc que la seguretat privada està per a protegir recintes privats i interessos privats, mentre que la seguretat pública vetlla pels espais públics i els interessos públics.  Si l'aeroport d'El Prat és una infraestructura de titularitat pública, i la lluita contra el terrorisme (i el narcotràfic, i d'altres delictes) és un interès públic, què carai fan el segurat·tes revisant l'equipatge i els passatgers? Aquesta feina no la feia fins fa poc la Guàrdia Civil? Per què ha deixat de fer-la? Quina diferència de salari hi ha entre un pikolet·to i un segurat·ta?  I, per a mi, la pregunta més important: partir de quin sou un professional de la seguretat comença a ser subornable? 

Buidant la memòria

Ja fa temps que tinc la mateixa adreça de correu electrònic, a Gmail. Tinc aquesta adreça perquè a la feina algú va fer alguna pocasoltada i van capar internet, podent accedir només a quatre llocs autoritzats. Un d'aquests llocs autoritzats era Google, i per això em vaig haver de fer una adreça de Gmail.
Google oferia una memòria pràcticament il·limitada. Bé, il·limitada pel consum de dades que teníem fa una dècada. Doncs bé, amb tanta memòria gairebé mai havia d'esborrar correus.
Fa un any i mig que vaig trobar-me que s'esgotava la memòria i que havia d'esborrar coses. Vaig començar amb els que portaven fitxers adjunts sense interès.
Però les buidades periòdiques no han estat suficients, així que he hagut de mirar-m'ho amb més detall per a no superar el límit dels 15 GB.  I ací és quan el passat ha tornat.

Capbussant-me en els arxius rebuts, enviats, i en els esborranys, m'he trobat amb moltes coses que tenia oblidades. Des de projectes creatius (una web sèrie, una revista d'humor) fins a currículums per a cobrir diferents ofertes de treball (tant de lumeu com d'altres perfils laborals) fins a correus plens de paraules dolces amb la que aleshores era la meua parella.

Per un costat dóna gust veure com algunes pors s'han anat esvaint, per un altre banda et preguntes que se n'ha fet de la gent amb la que vas tindre projectes professionals o creatius que no van quallar, o que ja fa temps que vam deixar.

He vist fotos entendridores, que he descarregat tot d'una, correus que no entenc i una cosa ben curiosa: dotzenes d'esborranys sense cap ni peus.

Per un moment he estat temptat de fer un còpia+pega d'alguns correus, i penjar algunes fotos. Però he pensat que és millor no fer-ho: vull preservar la privacitat dels altres, i vull que els records romanguin en el passat, i recuperar-los només quan ho necessiti.