El órdago de Don Tancredo

Una cosa que ens ha deixat el Procés Català és una curiosa ampliació de vocabulari de termes que la gran majoria no empra perquè fan referència a temes que la majoria de catalans no tracta habitualment. Ací tenim tres exemples.

Órdago. També órdago separatista i Lanzar un órdago al estado. La paraula órdago és l'adaptació castellana de l'expressió basca Or dago, que significa ací la tens. Órdago s'empra en el joc del mus quan un jugador s'ho juga tot en una ma. Per extensió, un órdago és una aposta forta de la que només es pot eixir o molt bé o molt malament.
En català tenim una expressió del militar i polític reusenc Joan Prim: "O caixa, o faixa". Això ve del risc d'un colp de força, ja que o bé va bé i guanyes la faixa de mariscal, o surt malament i vas a la caixa de difunts.

Don Tancredo. A finals del segle XIX, un home anomenat Tancredo López guanyà fama en el món de la tauromàquia. Allò que feu famós a Tancreo López fou romandre ben quiet davant del toro. Això era perillós per al torero, que podia patir una envestida del brau, però si li anava bé, el toro no el prenia per una persona viva i el deixava en pau.
D'estar-se quiet i no fer res en català tenim una expressió: "Estaquirot", o "Estar-se com un estaquirot". També tenim "Estaferm"

Zugzwang. També moure peça i moure fitxa. El zugzwang és el moment d'una partida d'escacs en què un jugador té l'obligació de moure fitxa, però qualsevol moviment que faci empitjorarà la seva situació i el portarà, segurament, a la derrota.
Es parla de moure peça i moure fitxa en d'altres jocs de taula d'estratègia sense atzar, com les dames o l'alquerc, així com jocs de taula d'estratègia amb atzar, com el dominó.
Per aquestes expressions no proposaré cap alternativa, ja que són expressions força desencertades: les estratègies en el conflicte entre l'independentisme català i l'unionisme espanyol no són equiparables amb les dels escacs o qualsevol altre joc d'estratègia. I la raó és ben senzilla: en els escacs hi ha igualtat de condicions en el principi del joc, i el fet de jugar amb les mateixes normes. I prou que estem veient com els catalans no partim de la mateixa situació inicial, i que no podem jugar amb les mateixes regles (ni amb les mateixes peces) que els espanyols.

Piolin com a símptoma

Com hores d'ara tothom ja sap, el desplegament militar i policial a Catalunya ha obligat al govern espanyol a llogar tres vaixells per a fer-los servir com allotjament pels agents desplaçats. Un vaixell a Tarragona i dos a Barcelona. I un dels que hi ha atracats a Barcelona és el Moby Dada, de la companyia genovesa GNV. Aquest Moby Dada, pensat per a trajectes curts i festius, està pintat amb personatges de Looney Tunes, com el Wile Coyote, el Correcamins i Tweety (Piuet o Piolín).
No cal dir que aquesta imatge ha provocat un allau de facècies i conyes que ridiculitzen les forces d'ocupació.

No fa ni una hora que les autoritats competents han decidit desplegar una gran lona que cobreixi el Tweety. Simptomàtic: en comptes d'aprofitar els personatges de la Looney Tunes per a donar una imatge simpàtica han preferit tapar-los. Creuen que això els minva l'autoritat? Creuen que això els treu credibilitat? Amb aquesta acció només han aconseguit que es parli més del Piolín, i que augmentin les conyes marineres.

No en sembla agosarat dir que, en circumstàncies semblants, els catalans en general, i els independentistes en particular, aprofitaríem l'ocasió per a fer-nos la broma nosaltres mateixos, i vendre una imatge de gent amable i gens perillosa (si la imatge és certa o falsa ja és un altre tema).

Ignoro si en un futur la República Catalana haurà de participar en missions internacionals. Si és així, suggereixo que ho facin amb aquesta saludable alegria.

I el millor de tot: només han tapat la part que dóna a la ciutat, ignorant que l'aeroport és just al costat i es veu la part no coberta.

Vete pa'l barco, piolín

Han tornat, però en el fons tampoc havien acabat de marxar. No els hem convidat, però ells mai han volgut ser benvinguts.
No han canviat tant, i segueixen sent fàcils de distingir: van en grup, cabells curts, cap porta tatuatges a llocs visibles, res de pírcings, cap d'ells porta ulleres gruixudes. Si al grup hi ha una noia no serà la xicota de cap d'ells.
No aniran en metro, i molts ja tenen al seu mòbil els llistat de llocs segurs on anar.
Si al grup n'hi ha un de veterà segurament farà de guia, i serà el més perillós de tots: ens coneix i ens odia.
En una altre temps jo hauria actuat d'una altra manera. El veterà prou que ho sap.
Curiosament, quan passava no convenia que fos notícia,i gairebé mai ho fou. I ara que no convé que passi, serà notícia... encara que no passi.

Avui no passarà, i no passarà perquè ells, en el fons, són els que en tenen més ganes.
Avui no passarà, i és per això que nosaltres ja hem guanyat.

El parany de l'abstenció

Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora a Euskadi (amb el 70.2% dels vots) fou el sí. A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

La campanya del referèndum (2)

Si les eleccions i referèndums són, com diu el clàssic, la festa de la democràcia, la nostra no pot deixar de tindre un bon cartell.
I com mana manen els clàssics, abans de l'estrella actuen els "teloners". Coses de la geopolítica, una setmana abans del referèndum català tindrà lloc el referèndum kurd. Del Kurdistan Meridional (Irak) per a ser precisos.

Caldrà estar amatents del resultat (segurament guanyarà el sí) i de les reaccions internacionals.
Estarem visquent una nova primavera de les nacions? En cas afirmatiu, quin serà el tercer?

La campanya del referèndum (1)

Doncs ja la tenim ací. Aprovada la Llei del Referèndum d'Autodeterminació, aprovada la Llei de Transitorietat Jurídica i convocat el referèndum pel proper 10 de vendimiari (diumenge 1 d'octubre). Com era previsible, l'estat s'hi ha posat en contra i, entre d'altres coses, han prohibit fer anuncis electorals, i ni tan sols es pot informar del referèndum.

Com que estic a favor de resoldre les coses civilitzadament, democràticament, procediré a ignorar l'ordre del Tribunal Constitucional i ha penjar al blog l'anunci del referèndum.
I que cadascú voti el que lliurement vulgui.

Tragèdia imminent

Les autoritats competents, prèvia consulta als científics més destacats, procediren a alertar a la població del desastre imminent. La població, seguint les pautes marcades per Protecció Civil, procedí en ordre i sense histèries a comprar productes de primera necessitat.

Quan els experts constataren que la població només havia acumulat aliments vegans i medicaments homeopàtics, arribaren a la conclusió que realment era molt gran la magnitud de la tragèdia.

Acceleració

Ja és habitual que juliol em passi volant. Tot i ser un mes de 31 dies, a mi sempre se'm fa curt. Agost, en canvi, de petit se'm feia llarg i pesat. Probablement per l'avorriment a casa els iaios. La darrera setmana d'agost ja començava a ploure i tornàvem a casa.
Però amb els anys agost també se m'ha escurçat. Durant uns anys treballava a l'agost i feia vacances al setembre (menys gent i més barat). Aleshores agost començà a escurçar-se: el ritme més relaxat a la feina, sense quefes ni pressió, feia que la cosa passés molt millor. Els anys que em vaig repartir els 22 dies de vacances en dies solts, allargant caps de setmana, feren que tot passés encara més ràpid.

Però aquest any ha estat exagerat. A la feina, moltíssima feina. De vacances, moltes activitats. I, a sobre, un entorn en el que sempre estan passant coses (i massa sovint, coses tràgiques).

Sospito que setembre també serà ràpid, i que el que passi a partir de l'u d'octubre serà encara més trepidant.

Ignoro en quin estat arribaré al tradicional Castanyot de Brumari. Ni quin dia el podré celebrar com cal!!