— Jordi Pujol i Soley, 126è president de la Generalitat de Catalunya.
— George HW Bush, 41è president dels EUA.
— Jacques Chirac, ex-president de la República Francesa.
— Keith Richards, cantant.
— Nina Hagen, cantant.
— María Jiménez, cantant.
Fidels a la cita anual, els Premis Patí d'enguany comencen a escalfar motors. La gran favorita d'aquest any és Sabates Grosses, de Ventura Pons, amb dotze nominacions en vuit categories (aquest film és tan brillant que ha aconseguit doble nominació en quatre categories).
Una altra que tampoc falla mai és la nostra estimada Isabel Coixet. En aquesta edició ens porta The Bookshop, amb quatre nominacions.
El meu ordinador agonitza, cosa que em limita en molts aspectes, fins i tot el de fer el ridícul. Gràcies al meu ordinador no he pogut fer la tradicional porra electoral. En aquesta porra jo apostava a que la CUP es mantenia i pujava una mica, que el PP baixava poc, que el PSC pujava molt, que Ciutadans baixava una mica i que ERC era la força més votada.
Us adjunto una gràfica explicativa:
Com compendreu la meua carrera de pitonisso ha patit un fort entrebanc, així que, de moment, no faré cap gran anàlisi dels resultats.
Avui ha tornat a passar. Aquest cop ha estat al gimnàs on fa anys que hi vaig. Un individu desconegut s'ha adreçat a mi i m'ha dit que em coneixia, que em tenia vist de Gràcia. Que em veia molt al gimnàs UBAE de Gràcia. Aquest noi, anomenat Eduard, ha estat un més de la llarga llista de persones que s'han trobat amb un doble meu.
La primera sospita sobre un doble meu fou fa molts anys, quan jo feia la secundària (en eixa època BUP i COU). Uns amics i jo anàvem sovint a una sala de concerts anomenada La Bàscula. Un divendres vam veure un anunci d'un concert d'un grup que em venia de gust veure: Código Neurótico. El divendres següent jo havia oblidat el compromís del concert i els amics que volien anar amb mi al concert trucaren insistentment a ma casa, hi anaren en persona i fins i tot deixaren l'encàrrec a ma mare de veure'm en un determinat punt (en eixa època els telèfons mòbils eren un objecte caríssim i voluminós que només disposaven els alts executius). Vaig arribar tard a ma casa i em vaig perdre el concert de Código Neurótico.
L'endemà els meus amics afirmaren que havien vist un tio igual que jo. Amb els cabells més llargs, una mica més gran, potser uns kilos més gras. Però la mateixa cara, el mateix aspecte, les mateixes ulleres i, fins i tot, la mateixa gesticulació. Jo ho vaig atribuir a la fixació de buscar-me, i la frustració de no trobar-me.
Mesos després em vaig trobar un conegut. Em saludà cordialment i em digué: "Ostres Josep, quant de temps sense veure't. No et veia des de el concert de Código Neurótico".
Amb el temps es multiplicaren els avisos de dobles. Només començar la universitat un noi em va dir que em coneixia, de la zona d'Horta i Nou Barris, ja que jo havia anat al seu institut de Vilapicina. No sé si era el mateix doble, anomenat Jaume, que va fer que em saludés molta gent desconeguda. També n'hi ha un de Cerdanyola, que estudiava a la UAB (crec que hi he estat tres cops en tota la meua vida). Han aparegut dobles meus a Cervera i Girona, entre d'altres indrets.
En tot cas puc estar tranquil: fins ara no m'ha detingut la policia acusant-me d'algun delicte comès per un doble meu.
I ara la pregunta: Per què tinc tants dobles? Bé, posats a plantejar hipòtesis, jo en tinc una: Els Nens del Ferrol.
Segons aquesta teoria, a les acaballes del franquisme un grup de feixistes fanàtics decidiren salvar el règim de la millor manera possible: clonant el Caudillo. Per a fer-ho es van introduir a la cambra del dictador al Palacio de El Pardo i agafaren unes restes orgàniques que havien al llit. I d'ací clonaren al Generalísimo.
Malauradament les restes orgàniques no eren les del Caudillo gallec, sinó d'un soldat de la Guàrdia Mora. Per això els clons em sortit morenets i amb els cabells ondulats. Què hi feien les restes d'un soldat moro a la cambra conjugal de Franco? Això ja no és assumpte nostre.
Val a dir que, si bé l'operació d'enginyeria genètica fou un fracàs, l'operació de salvaguarda dels valors del règim va anar prou bé. Com es pot comprovar actualment.
D'acord amb la legislació electoral vigent, ara ja no es poden publicar enquestes electorals. Vol dir això que no es poden fer vaticinis electorals? Gens ni mica! Fem una tirada de cartes i mirem-nos-les, a vore com va la cosa:
— Lescartes de l'emperadora i el carro. Pel que sembla el resultat de Ciutadans no serà prou bo i l'Inés Arrimadas acabarà marxant de Catalunya. No patiu, que allà on vagi cobrarà un bon sou i tocarà poder.
— El set de bastos. Tenint en compte que és una carta de la baraja española, i que hi surt el garrot, ens indica quants diputats obtindrà el PP: set escons.
— La carta del judici. El missatge és en clar: encara que el bloc independentista guanyi per majoria aclaparadora, l'Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional són els que decidiran si els il·legalitzen, inhabiliten i empresonen.
I què us pensàveu? Això (encara) és Espanya!
S'estimava aquella noia, i volia que millorés la seva autoestima, que fes valdre els seus drets i aprengués a dir que no.
Després de molts mesos de feina aconseguí que la noia comencés a dir que no. Malauradament només va dir que no una vegada a una sola persona: a ell.
A un anterior article ja esmentava com el Procés ens ha encolomat un seguit de frases i expressions. Avui vull fer esment d'una de ben estesa i ben errònia: disparar-se un tret al peu.
Els opinaires professionals acostumen a emprar l'expressió fotre's un tret al peu o disparar-se un tret al peu o fer-se un tret al peu per a indicar que hom (un líder o un partit polític) ha comès un error que li sortirà car. Per a dir que una cosa no ha sortit com s'esperava diem que ens ha sortit el tret per la culata. El tret al peu és una altra cosa, i té un altre origen.
La guerra mundial del 1914-18 fou molt cruel i sanguinària. Un dels escenaris més durs fou la guerra de trinxeres al front occidental, on soldats amb armament del segle XX mataven i morien molt al seguir les tàctiques del segle XIX que els ordenaven els seus superiors. Entre els joves destinats a aquest front començà a fer fortuna una estratègia de salvació personal: ferir-se ells mateixos disparant-se un tret al peu, ja que al ser ferits eren retirats front. Al cap i a la fi sembla que és millor tornar coix i viu, que tornar amb honors i mort. Molts d'aquests soldats foren jutjats i condemnats per covardia i traïció. Però recordeu: sempre s'ha escrit sobre els valents i no sobre els covards perquè els covards, al tornar vius, ja ho podien explicar tot ells.
En el context polític podríem entendre un tret al peu com un petit sacrifici personal, un gest dolorós i covard, que et permet eixir viu d'una situació ben difícil.
Després de dos anys he visitat per primer cop les oficines centrals d'una de les empreses per a les que treballe. Supose que això és normal si treballes a la Volkswagen o la Pepsicola, però no a una empresa d'una vintena de treballadors. El menú consistia en una visita a uns laboratoris, jornada formativa en normes ISO, dinar d'empresa, teambuilding a un kàrting, sopar d'empresa i farra fins altes hores.
Els llocs on vaig anar foren Paterna, L'Alcúdia, El Saler, Pinedo i València. També una passejadeta per La Pobla de Farnals.
Soy catalán, respondo preguntas. Tenia compromisos familiars i em feia pal anar a la jornada, però vaig fer el cor fort. Havia de conviure amb sis espanyols i deu valencians, així que em vaig preparar per a una llarga sessió de preguntes i respostes sobre El Procés. M'havia baixat documents diversos (balances fiscals, estadístiques socio-econòmiques, constitució espanyola...) i preparat argumentaris de tota mena. Quina fou la meua sorpresa (àdhuc decepció) quan, després de dotze hores de convivència, vaig comprovar que ningú em preguntava pel Procés. Per què no em treien El Tema? Només hi veig tres explicacions:
Els catalans i El Procés ja no estem de moda;
Creuen que El Tema és dolorós i vergonyant, i fóra humiliant preguntar-li a un català sobre El Tema;
Creuen que ja ho saben tot sobre el tema català, i que els catalans, víctimes de la televisió pública i l'adoctrinament escolar, no sabem res del que passa a Catalunya. Per sort, la gent de Sevilla i Cuenca (d'on venien alguns companys) saben més sobre Catalunya i els catalans que els propis catalans. Gràcies Antena3 i Tele5.
Balconing. Als balcons de Paterna i L'Alcúdia pràcticament no hi ha banderes espanyoles. Al centre de València i a La Pobla de Farnals n'hi havia molts poquets. Per primera vegada a la història hi ha més banderes espanyoles als balcons de Barcelona que als de València.
Pastissos Catalans. Fa poc un veterà sociat·ta del PSPV-PSOE del Baix Vinalopó m'argumentà que, si el Principat de Catalunya (País Barceloní) s'independitza "els Països Catalans quedarien definitivament trencats". Quan vaja a Perpinyà reflexionaré sobre el tema. Mentrestant em quede amb esta bonica actualització de l'himen nacional que ens regala Toni de l'Hostal:
Un Indret Qualsevol, Països Catalans, French Southern Territories
Poques coses bones puc dir sobre mi, així que no diré res si no és en presència del meu advocat.
En tot cas confirmar-vos que sí, que jo sóc l'Intel·lectual Punk.
I també recordar-vos la vella dita rossellonenca "només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen els binaris i els que no".
I sóc del Barça només quan guanya
