Serial Lovers 1

Ja fa anys que els experts en la cosa audiovisual afirmen que vivim a l'època daurada de les sèries. Plataformes com Netflix i HBO han apostat fort per aquest format i els resultats són, de moment, espectaculars.

Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. En el camp de les sèries també: vaig enganxar-me a Lost quan ja estava argumentalment perduda, vaig veure la temporada final gairebé un any després de la seua emissió, i l'episodi final aproximadament un any i mig després (i mira que ja sabia que allò era una merda). Amb Dexter va passar tres quarts del mateix: la vaig començar a veure quan ja anaven per la penúltima temporada. I lamento haver vist més enllà del final de la quarta.

I ara, com milions de persones, estic seguint Joc de Trons. I no sé si acabaré amb una decepció pel final, o amb una buidor perquè ja no tinc l'entreteniment de les guerres, el sexe, la conspiració i la màgia.

Per alguna estranya raó tendeixo a anar a destemps amb les modes: o començo abans o després, però poques vegades quan toca. però si la moda és cíclica potser n'hi ha prou amb quedar-me quiet i esperar a que torni a mi.

Desaparició digital

Senyores i senyors: no he estat segrestat. Almenys no he patit cap segrest dels habituals. M'explico: cap persona o grup m'ha tancat enlloc. Però sí que m'he trobat amb una saturació de feina (ara estic fent el recompte d'hores) i un ordinador moribund (ja té nou anys). Quin és el resultat de tot plegat?
Doncs tres setmanes sense actualitzar el blog, dues setmanes sense mirar els missatges directes de Facebook o Twitter, i milers de missatges de Telegram i WhatsApp sense llegir.

Ha arribat el moment de dir prou, i d'optimitzar el temps. I això vol dir temps per a mi. He perdut tot el mes de març, i això no es pot tolerar.

Bé, espero que la propera entrada a aquest blog no sigui el 28 d'abril, tot lamentant-me del temps perdut.

A veure, que tampoc és tan greu: he vist tres temporades de Joc de Trons.

Piquets i vaga de dones

Una petita reflexió sobre la vaga de dones: l'objectiu d'aquesta aturada de dones és demostrar a tota la societat (homes i dones) que, sense la força de treball de les dones, la nostra societat no se'n pot sortir.

Aquesta aturada, inspirada en la vaga de dones a Islàndia del 1975, està adreçada específicament a dones (treballadores assalariades, treballadores autònomes, mestresses de casa...) per a aturar llur activitat (remunerada o no) i demostrar com en són de necessàries.
Seguint aquest raonament, no té sentit que els piquets boicotegin els mitjans de transport, impedint als homes d'anar a treballar. El que han de fer els homes és anar a la feina i comprovar que, efectivament, sense el 51% de la població la cosa no rutlla. Així doncs, donades les especials característiques d'aquesta convocatòria, aquests sabotatges (res greu, tot s'ha de dir) van en contra dels interessos de la pròpia vaga. Perquè, insisteixo, el que volem és que el masclista de torn entengui que, sense el treball de les dones, això no funciona.

I, posats a filar prim. els piquets informatius (sí, informatius) havien d'adreçar-se exclusivament a les dones i explicar-les-hi l'efectivitat de la mesura (perquè, a aquestes alçades, totes i tots tenim clara la necessitat d'acabar amb el sexisme).

I ara, si voleu, em podeu insultar on posa Comentaris.

La maledicció del temple

L'equip d'arqueòlegs trobà el que, d'acord amb les tècniques de datació i sense cap mena de dubte, era el primer temple que l'ésser humà va erigir.
Al frontis i ben gran hi havia una inscripció. Els millors lingüistes i criptògrafs s'esmerçaren en traduir el que hi posava. Amb les millors eines i el millor talent aconseguiren desxifrar-ne el significat:

Els déus han creat milers de coses bones, però la religió no es compta entre aquestes.

I, com era previsible, sobre aquells investigadors caigué una terrible maledicció.