Un dels temes d'aquesta setmana ha estat la sentència pel cas de La Manada. Una sentència polèmica i, per a una majoria de juristes, massa fluixa. Hi ha hagut grans reaccions d'indignació, i com sol passar amb aquesta mena de casos, una saturació d'opinió. Informació poca, en comparació a l'allau d'opinions publicades.
Un servidor, com la majoria de vosaltres, està ficat a tota mena de grups de WhatsApp. I és per pur càlcul de probabilitats que en algun d'aquests xats et trobis comentaris com aquest:
I és clar, un servidor no va poder evitar fer una apologia de la ciència i la constatació empírica:
Dijous pel matí es feia públic el vídeo de Cristina Cifuentes. Ho recordeu? Un vídeo on se la veia a les dependències de seguretat d'un Eroski de Vallecas (ben lluny del glamour) on havia furtat dos pots de crema "anti-edat".
A la una del migdia, a Iruña-Pamplona, es feia pública la sentència de la violació comesa el juliol del 2016 per una colla de delinqüents anomenada La Manada.
De Cristina Cifuentes se n'ha dit gairebé de tot. De La Manada se n'ha dit gairebé de tot. Però, i dels dos temes el mateix dia? No es pot negar que és molt més greu cinc violacions (i una sentència injusta) que un furt (per un import de 40€). Ací ve el meu dubte: Si Cristina Cifuentes hagués aguantat fins a una del migdia, l'escàndol de La Manada hauria tapat la tonteria dels potets de l'Eroski?
No sé qui va filtrar el vídeo. Tampoc sé si qui va filtrar el vídeo sabia que la sentència seria polèmica. En tot cas la va clavar: Filtrada a les dotze del migdia hauria caigut en l'oblit.
Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar un parell de coses.
— Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.
— Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.
— Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.
— Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.
Els seus amics ja hi havien anat i el recomanaven, però ja veia que allò no feia per a ell. Amb molta vergonya entrà al local, el cap cot li impedí veure el luxe del jardí amb estany i font ornamental.
S'adreçà a la recepció, on amb un somriure ple d'amabilitat i professionalitat li mostraren el catàleg.
Després de fullejar el catàleg bocabadat el recepcionista (o "assessor de lleure") li senyalà una oferta espectacular:
—Crec que aquesta és la que fa per a un jove sa i ple d'energia com vostè— ho feia amb naturalitat, però remarcava la qualitat del producte.
El jove no sabia què dir, així que l'assessor de lleure i guia del local reblà la proposta:
—Els seus amics no esperen menys de vostè. Au valent, deixa el pavelló ben alt!— Com a bon venedor sabia quan calia passar del vostè al tu.
Acceptà i pagà. Costava una morterada, així que havia de ser bo per força. Dues hores d'intens plaer amb dues noies de màxima sensualitat i voluptuositat. Només de llegir-ho ja es posava a to.
Seguint el guia del local i promotor dels plaers carnals, pujà en ascensor fins l'àtic del palauet i anà fins la suite que tenia assignada. El promotor dels plaers carnals obrí la porta i li presentà les dues khamelgues.
—Gaudeix, que t'ho mereixes!— digué abans de tancar la porta i deixar-lo sol amb les hetaires
Les dues belleses procediren a fer un breu ball sensual per a llevar-se la roba. Als 10 segons eren nues al llit, i als vint segons gemegaven ben fort, tant que ho sentiren els amics que estaven bevent gintònics de garrafot a la barra del bar del palauet.
Als trenta segons les dones d'espectacular bellesa obriren la porta i acomiadaren al noi, que ni tan sols havia tingut temps de descordar-se el cinturó.
Una hostessa l'acompanyà fins la recepció, on els seus amics lloaren el seu vigor i masculinitat, tal i com els forts gemecs de les al·lotes de pagament demostraven. Confós primer, i afalagat després ho celebrà amb els seus amics, pagant a preu de gran reserva els combinats perpetrats amb licors aigualits de les pitjors marques.
Quan algú paga 2000 euros per un màster a Harvard i li donen un curset de quatre dies a Aravaca (sense ni tan sols allotjament ni dinar) no ens està enganyant, ens està demostrant que fou ell l'estafat. Així que no critiqueu el Pablo Casado. Sigueu empàtics i solidaris, i abraceu-lo molt fort si us el trobeu.
Avui he sabut de la mort de Pepe Mediavilla, actor de doblatge. Ell fou la veu castellana de Morgan Freeman, de Gandalf, i de el Capità Spock. Fa cinc anys ens va deixar Constantino Romero, veu de Darth Vader i Clint Eastwood. Dels grans dobladors ja només queda Ramón Langa.
És habitual entre els cinèfils, els culturetes, els mudarnillus i els hipsters criticar el doblatge i defensar la versió original. Ho entenc, i en part ho defenso, però no podem oblidar que el doblatge té algunes virtuts que sovint oblidem. A tall d'exemple:
1) Apropa i democratitza. És fàcil veure una pel·lícula en VOSC (o VOSE) si la versió original és en anglès, o francès, o italià, o portuguès, ja que no estaràs tota l'estona llegint els subtítols. Però què passa amb el cinema coreà, turc o xinès? Especialment si la pel·lícula té diàlegs densos i potents, un servidor no es veu en cor de seguir-la en VOSC i necessita el doblatge. El mateix podem dir del cinema documental (on les veus en off no representen cap esforç interpretatiu) o el cinema infantil.
2) Corregeix i censura. És cert que la censura no només retalla escenes, sinó que també, gràcies al doblatge pot canviar diàlegs i fins i tot arguments (mítica és la versió franquista de Mogambo). Però també és cert que ha permès corregir alguns errors (sobretot en cinema històric), i millorar la interpretació d'alguns actors poc lluïts.
3) Normalitza llengües minoritàries. No ens enganyem, si alguna cosa ha aconseguit Tv3 és que no ens estranyem al veure indis i cowboys xerrant en català.
L'empresa per la qual treballe es va presentant, de tant en tant, a concursos de l'administració pública. I, als concursos que es fan a Catalunya, m'envien a mi a fer la visita tècnica prèvia. I us he de dir que m'agrada.
A la feina estic en aquell punt de monotonia saludable, en el que no tinc grans cabòries, l'horari no atempta (massa) contra la meua vida privada, i encara no he arribat a la ratllamenta. Però anar a les visites és un petit trencament que em posa a to i em permet observar alguns detalls curiosos:
1) No semblem competidors. Els altres visitants/concursants i jo tenim bon rotllo. Xerrem amistosament, ens passem el contacte, i anem a prendre alguna cosa. Si no fos perquè vaig curt de temps fins i tot hauria intentat lligar amb alguna visitant/concursant.
Probablement aquest bon rotllet es déu a que nosaltres no som els propietaris de les empreses que representem. I, siguem realistes, a que no sabem on haurem d'enviar un burrículum demà, així que procurem tindre contactes arreu.
2) Els funcionaris que ens mostren les instal·lacions a visitar són l'antítesi del típic funcionari. Amables, servicials i contents. Probablement ells també estiguin gaudint del trencament amb la quotidianitat... és clar que, vivint en el país en el que vivim, potser tot plegat és déu a que estan esperant la corresponent comissió.
Ves a saber, jo només faig informes tècnics, no elaboro pressupostos ni faig sobres!
3) Terribles sospites. Quan l'empresa que ha guanyat l'adjudicació d'un concurs decideix no repetir quan finalitza el contracte, hauria d'estar avisat a algun lloc? Potser algun dia, davant d'una oferta especialment xunga, els visitants/concursants farem una vaga d'informes caiguts.
I quan veié el caire que anaven prenent els esdeveniments, l'aspirant a polític professional s'afanyà a esborrar el post-grau del seu burrículum (post-grau aprovat amb estudi i treball, inexplicablement) i hi afegí una temporada d'auto-exili.
Aquesta setmana l'ensenyament i la formació són notícia. Anem per parts:
— Màster Cifuentes. El màster en dret autonòmic de la presidenta Cristina Cifuentes ha estat la causa de la tempesta política de la setmana. Probablement, una de les tempestes amb causa més absurda que hi pugui haver.
La senyora Cristina Cifuentes és llicenciada en dret per la Universidad Complutense, té un post-grau en administració pública i una plaça de funcionària. També ve d'una família amb un elevat poder adquisitiu, i té el seu espai al PP. La senyora Cristina Cifuentes no necesssita el màster de dret autonòmic que —presumptivament— li han regalat a la Universidad Rey Juan Carlos I. Ni necessita el títol per a fer de presidenta autonòmica, ni per la seua plaça de funcionària.
Recordem com a Catalunya hem tingut un President que, en el moment de prendre possessió del càrrec. no disposava de cap títol universitari, i no passa res [1].
— Expojove Girona. A la ciutat de Girona, com a molts altres llocs del país, s'hi fa una fira sobre formació, ensenyament i futur professional, adreçat a la gent jove, i a la no tan jove (és a dir, a qualsevol que no estigui jubilat). Un dels participants en aquesta fira són les forces armades espanyoles, oferint els seus productes. A Girona, com a gairebé tota Catalunya, la cosa militar tira poc, així que l'ajuntament va decidir que l'exèrcit només podia posar-hi la paradeta si els militars hi anaven sense uniforme. Els de les forces armades van portar el cas als tribunals i el jutge ha decidit que poden anar a la fira, però sense uniforme. Els militars argumentaren en el judici que, si hi van sense l'uniforme, no serè el mateix, no són ells.
Analitzem què pot passar si els militars van sense uniforme:
1) Quan fessin les marxes corrents, pel camp o la ciutat, no deixarien de ser un runners vulgars.
2) Quan estudiessin estratègia, amb els mapes i les representacions d'efectius disponibles, no deixarien de semblar uns frikis dels wargames.
3) Quan fessin ús de les armes semblarien.... semblarien el que ja són: una colla de criminals perillosos.
Vist el panorama, si no poden anar uniformats millor que es quedin a sa casa.
Notes [1] Efectivament, quan va prendre possessió del càrrec, el President José Montilla no tenia cap títol universitari. Però actualment, després de vuit anys fent de senador, és graduat en Dret. Per a que després diguin que el Senat no serveix per a res!
La mirà als ulls, i amb el dolor que causa la sinceritat li digué, sense enganys i sense maldat: El nostre amor és impossible, un abisme ens separa: tu encara ets a la temporada tres i jo ja vaig per la vuit.
Un Indret Qualsevol, Països Catalans, French Southern Territories
Poques coses bones puc dir sobre mi, així que no diré res si no és en presència del meu advocat.
En tot cas confirmar-vos que sí, que jo sóc l'Intel·lectual Punk.
I també recordar-vos la vella dita rossellonenca "només hi ha 10 tipus de persones: els que entenen els binaris i els que no".
I sóc del Barça només quan guanya
