Els altres referèndums

Mentre el 155 arriba a la seua fi —o fa una pausa per a tornar amb més força— i a Madrid i Roma debaten sobre governs impossibles, eleccions anticipades i mocions de censura, a Catalunya ens trobem que la Democràcia Directa ha patit dos nous atacs.

— Les Botigues. Aquest nucli de població pertany al municipi de Sitges (El Garraf), però geogràficament i urbanísticament és més proper a Castelldefels (El Baix Llobregat). Aquesta setmana passada els veïns d'aquest barri/urbanització haurien d'haver votat democràticament si volien formar part de Castelldefels o romandre a Sitges, però el 155 els ha caigut a sobre i la consulta ha estat prohibida. L'Estatut que tornarà a ser vigent aquest dissabte contempla (com ja contemplava el del 1979) la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya per a modificar el mapa municipal (però no el provincial) del nostre país. El govern que es constituirà aquest dissabte té plenes competències per a modificar el mapa municipal, però no pot consultar a les persones directament afectades.
Així doncs aquest dilluns ens podem trobar que, o bé un conseller decideix unilaterlament que ha de passar a Les Botigues de Sitges, i compleix la llei sense patir sancions, o bé decideix que això ho han de decidir les persones directament afectades i, en conseqüència, fa un primer acte de desobediència i ja pot anar preparant la motxilla per a anar a la presó (o l'exili).

— Topless a l'Ametlla del Vallès. Arran d'uns incidents, i unes multes, que van tindre lloc l'estiu de l'any passat, l'Ajuntament de L'Ametlla del Vallès ha decidit convocar una consulta popular per a decidir si a les piscines municipals les dones poden anar sense la part de dalt del banyador, allò que es coneix com a topless. En aquest cas la votació no ha estat prohibida, però sí que presenta una curiosa característica: només podran votar les dones.  Per a ser precisos, només votaran les dones usuàries de les piscines municipals.
Sembla lògic que siguin les persones directament afectades les que decideixin, però realment ho són només les dones usuàries? Anem a pams:
I les dones que no són usuàries precisament perquè està prohibit el topless? Aquestes haurien de poder votar? Al cap i a la fi, tota prohibició genera una dinàmica d'expulsió.
Per què no poden votar els homes? Al cap i a la fi els homes es poden banyar sense la part de dalt del banyador i no passa res. És cert que els homes no tenen glàndules mamàries, però les glàndules mamàries no es veuen a simple vista. I bé que hi ha homes amb el pectoral tan gras i flàccid que gairebé es podria dir que tenen mamelles.
Les dones que volen i les dones que no volen: les dones que no volen portar topless han de poder decidir si les altres poden portar-ne? Al cap i a la fi, a qui perjudica el topless?
Potser hauríem de començar a plantejar que el límit de la democràcia és la llibertat individual.

Autors recuperats

Ningú llegeix els teus llibres. I penses que potser són massa cars i un xic feixucs.
Els teus articles tampoc troben lectors. Però creus que avui en dia ningú va al quiosc a comprar una revista.
Allò que dius per la ràdio no és escoltat. Però ja fa anys que la ràdio és només per a escoltar música, futbol i tertúlies d'analfabets.
Allò que publiques als mitjans digitals tampoc és llegit. Però ja se sap: a internet hi ha molta merda i la gent només vol porno.
Ningú et segueix al Twitter. Però saps que aquesta xarxa social és només per a haters.
No es miren el que penges al Facebook. Però res que no porti gatets té importància a Can Zuckerberg.
Ni tan sols li fan una ullada al que penges a Instagram. Però ja se sap: si no ets una noia guapa o un foodie, ningú et mirarà.

Però, potser, hi ha un bri d'esperança, una petita escletxa de llum: Presenta't per a ser el proper President de la Generalitat, o per qualsevol alt càrrec d'aquest petit país. Si ho fas segur que en menys de vint-i-quatre hores un bon grup de persones s'hauran llegit i estudiat les teues obres complertes. Per a criticar-te, sí, però per fi tindràs lectors!

Simpaties europees

Va decidir participar a les votacions populars del famós Festival d'Eurovisió, i decidí aplicar un criteri ben original: només votaria intèrprets de països on (o d'on) mai hagués lligat.

Malauradament la Ciutat Estat del Vaticà no participava en el certamen patriòtic i musical.

L'autoestima del garrepa

Va pensar en fer-se un blanquejament dental, però quan va veure que li costaria 150€ va pensar que ja tenia el somriure prou autèntic i bonic.

Es va plantejar tenyir-se les canes, però quan va veure que la perruquera li demanava 15€ va concloure que era aquells quatre cabells blancs li donaven un toc madur i interessant.

Passà per davant una botiga on venien alces per a semblar més alt, però quan va veure el preu (1.5€) va pensar que ja era prou alt, i que tampoc calia humiliar.

I amb els diners que es va estalviar el garrepa es va editar un llibre d'autoajuda.

Ara és ric i no li cal arreglar-se per a resultar atractiu.

Pàgines, pàgines!

Com qui no vol la cosa, empalmem el primer centenari de la Revolució Russa amb el segon centenari del naixement de Karl Marx. Un servidor no vol caure en el manistream de dir que je suis marxiste, tendance Groucho, així que em limitaré a dir que vaig llegir-me sencer el Manifest Comunista de Engels & Marx SL, però que no vaig poder passar de les 35 pàgines de la introducció d'El Capital. Així doncs no puc definir-me com a marxista ni com a antimarxista, ja que no conec la seua obra. Com a molt puc ser amarxista.

I Karl Marx no és l'únic cas d'impotència lectora. Per regla general, tots els filòsofs de llengua alemanya que he intentat llegir (Hegel, Kant,Schopenhauer...) em provoquen la mateixa reacció: Que no saben posar punts? Què és això de fer frases de dotze línies i paràgrafs de dues pàgines!? Que respiri el text, collons!!

Aquests dies dues notícies inconnexes m'han recordat aquest problema de texts exageradament llargs.

— Conferència Nacional d'ERC. El partit republicà està preparant el seu conclave i ha enviat a la seua militància un document de 54 pàgines que ha de ser debatut, esmenat i votat. Un allau de crítiques han caigut sobre ERC, per part de persones que no s'han llegit el document, document que encara no ha estat debatut, ni esmenat, ni votat.

— Sentència de La Manada. Si ja costa trobar gent que llegeixi 54 pàgines, imagineu-vos les 370 pàgines de la sentència condemnatòria de La Manada. Darrerament han aparegut per les xarxes socials persones que afirmen haver-se llegit la sentència (com si tota la veritat sobre els fets estigués a la sentència) i que diuen que absoldrien els condemnats.

No m'he llegit la sentència, i no tinc temps per a llegir-me les 370 pàgines. Tampoc em ve de gust llegir els detalls d'una agressió sexual. I aquí ve el meu dubte: els que diuen que se l'han llegit i promouen el #yonotecreo ho fan de debò, ho pensen de debò? O ho diuen només perquè saben que ningú es llegirà la sentència sencera?
Avui en dia, aposto per la segona opció.

Dos bascos, potser tres

Fa catorze anys i quatre mesos que ETA deixà de ser assumpte nostre. Fa catorze anys i quatre mesos que ETA passà a ser un problema estranger, com Sendero Luminoso o les AUC. En el meu cas concret, tenint veïns i companys de feina peruans, colombians i pakistanesos, ETA no era el meu referent de terror.

Aquesta setmana torna a ser notícia ETA, i ho torna a ser pel mateix que ho ha estat sent aquests darrers anys: la seua lenta dissolució.

Suposo que aquest any, o potser el proper, el Premi Nobel de la Pau anirà als artífexs d'aquest procés. I, tot i que hi ha hagut moltes persones i institucions implicades, procuraran premiar bascos. Segurament dos bascos rebran el Premi: Juan José Ibarretxe (PNV) i Jesús Eguiguren (PSOE). Si hem de ser justs, un tercer basc també hauria de ser premiat: Arnaldo Otegi.

Per si de cas el meu vaticini no es compleix, aprofitaré per a fer un parell de reflexions sobre el Premi Nobel de la Pau.

1) No el retiren. Aung San Suu Kyi va guanyar el Premi Nobel de la Pau fa vint-i-set anys per la seua lluita per la Democràcia i els Drets Humans a Myanmar, aleshores governada per una junta militar. Avui en dia és ella la presidenta del país, i una minoria ètnica, els Rohingya, pateixen un genocidi tolerat per Aung San Suu Kyi.

2) Aposten pels projectes de futur, independentment dels resultats. L'any 2009 li van atorgar el Premi a Barack Obama. Vists els seus vuit anys de mandat no es pot dir que fes res especialment meritori. De fet va fer molt més Bill Clinton. Ell mateix es pot dir del president colombià Juan Manuel Santos Calderón: li van donar el premi abans de que el seu Pla de Pau fos sotmès a referèndum... i va perdre el referèndum!

3) Denominació d'origen. Han rebut el guardó vint-i-un organismes internacionals. Per la part de les persones, el país amb més persones agraciades són els EUA, amb 21 guardonats. En canvi només hi ha tres suïssos entre els premiats. No deixa de ser curiós que un país que porta dos segles empalmant guerres tingui més guardonats que un altre que fa el mateix temps que va apostar per la neutralitat.
Serà que van necessitats de pau.