Llista Negra 2020

Un nou any, mantenint viva una tradició més antiga que la pròpia humanitat: dinyar-la.

— Felip d'Edimburg, Duc d'Edimburg.
— Paul McCartney, músic.
— Keith Richards, cantant.

— José Ortega Cano, torero.
— Manuel Benítez Pérez, El Cordobés, torero.
— Antonio Gala, escriptor.

— José María Carrascal, periodista.
— Pierre Cardin, dissenyador de moda.
— María Jiménez, cantant.

— Olivia de Havilland, actriu.
— Andrés Pajares, actor.
— Kirk Douglas, actor.

Festes festives

A la nostra societat hi ha molta gent que té la tensió alta, el sucre alt i el colesterol alt. Aquesta gent ha de vigilar la seua dieta i, si cal, prendre la medicació que li recepta el metge. Entenc que molta gent té aquests tres problemes a la vegada.

Jo tinc la tensió baixa, el sucre baix i el colesterol baix. En algunes ocasions he tingut la tensió molt baixa i el sucre molt baix. A algunes revisions mèdiques m'ha eixit el colesterol per sota del mínim. No és res greu, afortunadament. En tot cas el meu problema és just el contrari del de molta gent.

Fóra absurd que jo volgués aplicar els meus remeis (cafè amb sucre) a la gent que té un problema que és just el contrari del meu.

A la nostra societat hi ha molta gent sola. Gent gran, però també jove. Gent amb pocs recursos, però també gent amb calers. Sé que ho passen malament en aquestes dates, i entenc que busquin companyia.

En aquest cas el meu problema és just el contrari: estic molt acompanyat, sovint massa acompanyat. I sovint no tinc temps ni espai per a mi.
Aquests dies de festa la meua família marxa a l'estranger i, per primer cop en molts anys, passaré aquests dies sol. No us podeu ni imaginar com de feliç em sento!

Que ho passeu bé, amb o sense qui calgui.

Resum del 2019

El crush va dir-li al ñordo: vols carn mechada? I la terf li va respondre a l'incel: si exhumem el cadàver de Franco i el deixem a l'institut de nova història, et regalo una T-Casual. I les gallines violades, després de la sentència europea, van haver de repetir eleccions, con la venia.
Tot això l'any de la setena mudança de la meua vida.
Tot això l'any que el portàtil es va espatllar greument.
Tot això l'any que encara no m'han tancat el compte de Twitter.

De déu en déu!

Tens pensat fundar un conjunt musical, o enregistrar un disc, o filmar una pel·lícula, o publicar un llibre, o quelcom semblant? Doncs espera't tres mesos.

Si alguna cosa ha caracteritzat la nostra manera d'entendre la cultura, la moda i les tendències és per agrupar-ho per dècades: un disc dels anys 50', una pel·lícula dels 60', roba setantera, discoteca vuitantera, novel·la dels 90'... etcétera. Per alguna curiosa raó ens pensem que allò que va passar al novembre del 1969 és més similar al que va passar al febrer del 1960 que no pas al que es va fer al març de 1970. En principi, molt absurd. Gairebé sempre, sense cap ni peus.

Té alguna base tot plegat? Sembla ser que sí.

El juny del 1914 era assassinats a Sarajevo l'arxiduc Francesc Ferran o l'arxiduquessa Sofia, hereus del tron d'Àustria-Hongria, a mans d'un radical serbi. Aquest atemptat, lligat a les tensions entre les potències europees i complex sistema d'aliances provocà una guerra d'abast mundial que durà quatre anys (amb un reguitzell de guerres posteriors menors també força cruentes).
El juny de 1919 es signà el Tractat de Versalles, que entrà en vigor el gener del 1920. Aquests anys de pau (a Occident) implicà un gran desenvolupament econòmic que finalitza l'octubre de 1929, amb l l'enfonsament de la Borsa de Nova York i les economies occidentals. Aquests anys de creixement, prosperitat i liberalisme social foren anomenats Els Anys Bojos, i, posteriorment, Els Anys 20. Així doncs, tenim efectivament una dècada amb un denominador comú.

L'anomenada Gran Depressió portà misèria i enfrontaments arreu d'Occident, sobretot a Europa, i culminà amb la invasió alemanya de Polònia, l'any 1939, que provocà la reacció de Gran Bretanya i França, amb el que es precipità una altra guerra d'abast mundial. Es parla de la Gran Depressió i també els Anys 30.

La guerra acabà l'estiu del 1945, donant inici a una nova època. Les dècades posteriors estigueren marcades per l'anomenada Guerra Freda. Mirant els esdeveniments que marcaren Occident, Europa i l'estat espanyol veiem que la revolta a França fou el maig del 1968, a Crisi del Petroli fou a la primavera del 1973, la Revolució dels Clavells fou l'abril de 1974 i Francisco Franco morí el novembre del 1975... Res passava al novembre/desembre d'un any acabat en 9, o gener/febrer d'un any acabat en 0. L'excepció és la caiguda del Mur de Berlín el novembre de 1989.

Però així van alguns. Adotzenats? No ben bé, més aviat adesenats.

S'acaben els anys sense etiqueta numèrica (sona fatal dir "anys zero", o "anys déu"), així que espereu-vos i que la vostra obra sigui dels anys vint (d'aquest segle).

Ens espien!

Aquesta setmana és notícia l'Institut Nacional d'Estadística i la seua compra de dades massives (allò que en diuen Big Data) a les principals empreses operadores de telecomunicacions. Segons aquest ens públic, l'objectiu és saber per on es mouen 18 milions d'usuaris i així disposar d'informació fiable per a les polítiques públiques de mobilitat.

Hem hagut d'esperar fins el novembre de 2019 per a que els funcionaris i polítics que ens governen sospitin que posar una estació d'AVE a Yebes, o La Secuita, o Tardienta, o Utiel, o Guiomar no era una bon idea; i que els aeroports d'Osca, Ciudad Real, Alguaire i Albacete no eren gaire necessaris... Bé! 
Potser aquest estudi pugui ser útil per a saber que és urgent que el metro arribi a l'Hospital de Sant Joan de Déu (Esplugues), que el ferrocarril torni a Banyoles, Palamós i Palafrugell, o que es treguin els peatges de les autopistes de l'Arc Mediterrani (si escric Països Catalans igual em tanquen el blog).

Però és clar, segur que molts de vosaltres us malfieu de les intencions del govern central. Us entenc. Fa uns mesos vaig escriure sobre com trol·lejar l'algorisme que ens controla, i avui us proposo algunes mesures més:

— Viatge impossible. Consisteix en deixar els nostres mòbils a un amic que viatgi molt, o que tingui cotxe i temps lliure. Aquest amic, amb cent mòbils connectats anirà a passejar amb el seu cotxe pels indrets més perduts i desolats del país. Vosaltres només us heu d'estar tres horetes sense mòbil, i el sacrifici valdrà la pena.

— Operació Setge. Consisteix en quedar unes quantes persones i concentrar-se donant cercles davant les delegacions del INE i d'altres organisme que aspiren a saber més del compte. Com si fòssim indis a una pel·lícula de cowboys.

— Coreografia impossible. Com ja ens ha ensenyat l'ANC, coordinar-nos i fer una rara coreografia, que provoqui desconcert. No és fàcil, però pot quedar molt bé.

— Gest obscè. Consisteix en anar a un lloc desèrtic (els Monegros, per exemple) i allà, com hem après de l'ANC, ubicar-nos per trams i fer algun gest obscè.

Recordeu: si el present és lluita, el futur és nostre! 

Diumenge Electoral: Dubtes demoscòpics.

Com ja sap tothom que visqui en aquest racó del sud d'Europa, el diumenge 10 de novembre hi ha eleccions (repetides) al Congrés dels Diputats i el Senat.
I com passa a cada nova contesa electoral, es publiquen enquestes (per a reflectir opinió, o per a crear-ne).

A la tardor del 2019 tinc els següents dubtes sobre les enquestes electorals.

Enquestes telefòniques. El mètode té molts anys i és ben senzill: un telèfon connectat a un aparell de marcació secreta i aleatòri (amb acotaments) marca un número de telèfon, i l'enquestador repeteix un qüestionari. La marcació aleatòria i secreta permet preservar la privacitat de l'enquestat, i l'acotament és, en aquest cas, de tipus territorial: pel prefix provincial (els dos o tres primers dígits del telèfon). I ací és on rau el meu dubte: què passa amb els centenars de milers de persones que no tenen telèfon fix a sa casa? Molts no n'han tingut d'ençà que es van emancipar dels seus pares. Fins i tot hi ha gent que té fix perquè venia amb l'internet, però tenen el telèfon fix desconnectat. Aquestes persones són il·localitzables per a les empreses demoscòpiques.
Es podria emprar la triangulació de repetidors de telefonia mòbil per a localitzar telèfons i persones enquestables segons el lloc on es troben? La resposta és sí, és clar, però té dos grans inconvenients: pot ser que et localitzin en un lloc on no hi vius ni hi votes, i (sobretot) vulnera greument la legislació en matèria de protecció de dades.
Menció a part mereixen els horaris de les trucades. Quantes mares i àvies no hauran respost en nom del seu fill o nét, en absència d'aquest i per necessitat de l'enquestador de complir amb tots els grups d'edat?

Enquestes personals. Aquest mètode és prou conegut, però no deixa de tindre un inconvenient: què passa amb les províncies menys poblades? 103 escons surten d'aquestes províncies, així que no les podem ignorar. Com s'ho fan? Empreses de Madrid i Barcelona envien enquestadors a Terol i Palència? Aquests enquestadors es queden allà per a fer els trackings diaris de la campanya? Si és així, es deixen molts calers en dietes. Contracten gent d'allà? Sembla el més probable.
De tota manera, havent-hi 52 circumscripcions electorals, sembla bastant car haver de pagar 52 enquestadors (o més) durant dues setmanes.
Algú potser pensi que no és tan car, que cobren poc. Si és així, quina mena de credibilitat té una feina feta amb desgana? De debò les responen totes.

Enquestes telemàtiques. Aquestes enquestes només les respon qui realment ho vol fer (a l'enquestador de carrer l'has d'esquivar, al telefònic l'has de penjar) i deixa fora del mostreig una part significativa de la població.

Edu

La mort sempre m'agafa lluny.
Fa poc em vaig trobar un antic company de feina. Ens vam saludar cordialment, vam comentar com ens anava la vida i com estava el sector. I fou llavors quan em va dir que s'havia mort l'Edu.

L'Edu és un tio de la meua edat (ens portem pocs mesos), amb el que vaig treballar i tenia molt bon rotllo. Actualment treballo sol (gairebé sempre) i estic molt a gust. Conec gent que ho passa malament a la feina perquè no té mala relació amb algun company de treball. o directament pateix mobbing (assetjament laboral). Sé el que és estar amb gent pesada i estúpida, per això valoro estar amb gent normal, i per això em considero afortunat d'haver compartit temps i experiències amb l'Edu. Anar a treballar amb ell era una festa.

La gent mor —és llei de vida— però la gent que se'm mor no és propera a mi. Fins i tot, la gent que conec i m'estimo mor després d'estar allunyada de mi. Aquest ha estat el cas de l'Edu: s'ha mort quan feia anys que no ens vèiem.

Un grup que em va descobrir l'Edu és Garage López, hi toca un cosí seu.

Un petit homenatge a l'amic distanciat i malauradament perdut.

La mort m'agafa lluny.

Homentge als caiguts

L'estiu dura fins l'Equinocci de Tardor, que a ca nostra sol coincidir (més o meny) amb es festes de Santa Tecla i La Mercè. I com que encara dura l'estiu, i jo tinc un parell de dies lliures, he aprofitat per a començar el darrer llibre d'Albert Sánchez-Piñol.

No es tracta d'un novel·la, ni d'un assaig d'història i política, sinó d'un recopilatori de 80 articles narrats a la ràdio, una mena de 80 columnes amb històries i reflexions. La Contraportada, en deien.

Aquestes columnes radiofòniques les emeti fa uns onze o dotze anys al programa El Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas. No recordo haver escoltat mai aquestes contraportades, ni mai he estat gaire del Bassas, per això aquest llibre m'ha agradat: per a mi tot és nou i interessant (fins i tot quan parla d'històries que ja conec).

És un llibre ideal per a llegir en el transport públic.

Nota pels editors: Tot just al principi, a Una eternitat infinita, a la pàgina 11, escriu: Cada matí, a le set en punt, al veu d'en Bassas s'escampava per les ones , i ho feia amb aquell to tan seu: «Bon dia, són les vuit».

Anem a vore: o és un error de transcripció, i volia dir "a les vuit en punt" o "són les set", o el tal Bassas és un geni de les ones i aconseguia que la gent saltés del llit, desdejunes mentre es vestia, i arribés a la feina mitja hora abans.
Si és així, merescuda la Creu de Sant Jordi!

La Nit de l'Homofòbia

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Barcelona la tradicional Nit de l'Homofòbia. Durant aquesta nit (que també té activitats de matí i tarda) hom pot visitar diferents col·lectius homòfobs. Aquests col·lectius homòfobs, amb molta amabilitat i molta vocació pedagògica, es presenten, expliquen el seu origen, les seues conviccions i les seues principals activitats.

Sovint en conviden a un refrigeri (no sé si aquests refrigeris t'ajuden a ser més heterosexual). També fan xerrades, projeccions de documentals, debats i actuacions de música, teatre i dansa. Tot plegat molt heterofriendly.

I com passa amb moltes coses a Barcelona, La Nit de l'Homofòbia té el suport de l'Ajuntament (actualment presidit per Ada Colau, amb el PSC, Manuel Valls i qui calgui).

Per raons d'imatge, el nom oficial de La Nit de l'Homofòbia és La Nit de les Religions.

Nihil novum sub sole.

El típic agost sense notícies

Segons el clàssic del periodisme, l'agost és un mes amb poques notícies. Per això cal estirar el xiclet informatiu tot el que es pugui, i apareixen les tradicionals serps d'estiu.
Aquest ha estat l'estiu del crush, el ñordo i el ghosting.
De Jordi Bilbeny i l'Institut de Nova Història.
De la carne mechada, la listeriosi, la tularèmia, la salmonel·la i el botulisme.
De la repetició electoral i els governs de coalició en solitari.
De la compra de Groenlàndia.
De les bombes vintage a les platges.
Dels galls que violen gallines al Santuari Animal.
De Blanca Fernández Ochoa i l'ètica periodística.
De Neymar i la compravenda de fitxatges.

Perquè Líbia, Iemen i el Kurdistan ja no són trending topic, I Papua Occidental encara no està disponible a Netflix.

Amb poca cosa

Aquell home humil era feliç amb poca cosa, i d'ací venia la seua dissort: al ser feliç amb poca cosa, poca cosa calia prendre-li, poca cosa calia espatllar-li, i de poca cosa calia privar-li.

Groenlàndia

Una de les notícies de la setmana ha estat la proposta de Donald Trump de comprar-li Groenlàndia a Dinamarca. Com era d'esperar, aquesta proposta ha estat objecte de tota mena d'acudits, memes i facècies. Però, si ens ho mirem bé, la proposta no sembla pas tant dolenta. Dues observacions:

1) El canvi climàtic és una realitat. Donald Trump, en campanya electoral, s'ha dedicat a menysprear i riduculitzar científics i ecologistes, però la dura realitat s'acaba imposant. Sense saber ben bé com estarem d'ací a trenta anys, no sembla pas mala idea comprar els 2.166.086 km² de superfície del país (on hi viuen menys de 60.000 persones) i buscar un espai alternatiu per a la gent de Lousiana, Califòrnia o Florida.

2) País a cop de talonari. Els EUA han ampliat les seues fronteres comprant més que envaint. Florida als espanyols, Lousiana als francesos (2 144 476 km²), Alaska als russos, i la  Mesilla de Tucson als mexicans. Dos terços del seu territori han estat guanyats per compra.

Sincerament, anar al Museu d'Història i veure que, en comptes de quadres i fotografies d'heroiques batalles hi exhibeixen factures i rebuts, ha de ser una cosa digne d'admirar.

"Aquesta és la meua pàtria, i tinc una factura que ho demostra!"

Lleida?

Quan arriba l'estiu augmenta espectacularment la quantitat de fotos que penja la gent dels llocs on va de vacances.
Ho posen a l'Instagram, al Facebook, al perfil de Whatsapp, al Twitter, a l'Snapchat, al Pinterest, als grups de Whatsapp, Telegram, i Signal, t'ho envien per correu electrònic, t'ho ensenyen si estàs assegut al seu costat, obren un blog de vacances i, si cal, imprimeixen les fotos i les enganxen a la porta de ta casa.

Amb aquest allau d'imatges de platges idíl·liques, gent fent submarinisme, skyline de ciutats com New York, Tokio o Hong Kong, neu a la gent que va a Lapònia o a les antípodes, temples budistes, taoistes i maoistes, rius inmensos, selves tropicals, elefants i massai fent saltirons a preu taxat, jo només responc amb una pregunta: Lleida?

Els meus viatgers s'afanyen a aclarir que són a Vietnam, Tibet, Xangai, l'Amazònia, Paris o el Ganges. I augmenten el nombre d'etiquetes que hi posen.

Però encara cap d'aquests viatgers socials (perquè això és com l'alcohol i la marihuana, es gaudeix més en col·lectivitat) ha fet servir l'etiqueta #noésLleida.

Conspiració terraplanista

En els darrers anys han proliferat per internet (canals de Youtube, audios d'Ivox, grups de Facebook, blogs i perfils de Twitter) que afirmen que la Terra és plana i que hi ha una gran conspiració per a enganyar-nos.

La inmensa majoria de persones que defensen aquests postulats són bromistes. Quan més treballats són els càlculs, els vídeos, les gràfiques i les referències, més es nota que són un bon grapat de fotetes. És clar que hi ha gent que s'ho creu, però quan veus el que escriuen i diuen —i com ho  escriuen, i com ho diuen— te n'adones que els pobres no toquen quarts ni hores. Aquests darrers, a manca d'arguments geomètrics o experimentals sòlids, apunten a la conspiració. Per a ells, tots els astrònoms, geògrafs, navegants, científics o turistes que han demostrat que la Terra és una esfera són membres d'alguna malvada conspiració.

I jo, darrerament, començo a creure que hi ha una Conspiració Terraplanista, però d'una altra mena. Podria ser que, més enllà del saludable exercici de fer conya, hi hagi la volguda intenció de ridiculitzar qualsevol mostra de pensament dissident? Fixeu-vos que, a dia d'avui, qualsevol plantejament discrepant amb la línia oficial (no necessàriament en ciència) és titllada de conspiranoia i equiparada amb el terraplanisme.

Que alguna cosa no et quadra en un cas criminal? Ets un conspiranoic i t'equiparen als terraplanistes.
Que no et creus les xifres oficials en algun tema? Ets un conspiranoic i t'equiparen als terraplanistes.
Que no te'n refies de segons quines empreses? Ets un conspiranoic i t'equiparen als terraplanistes.

Sincerament, tant els bromistes com els curts de gambals li estan fent un gran favor a aquells que ens volen enredar. I l'ensarronada no té res a veure amb la forma de la Terra, si no a empassar-nos segons quines mesures (d'austeritat, de seguretat, de sostenibilitat) que ens venen com a imprescindibles.

Autocine

Escolto per la ràdio que hi ha el projecte de fer un autocine a Barcelona. Aclariment: escolto aquesta notícia l'agost del 2019. Ja sé que, segons el tòpic periodístic, a l'agost hi ha poques notícies i cal tirar de serps d'estiu i d'altres coses poc importants. Però la notícia té el seu què.

Segons la ràdio, es planteja ubicar l'autocine al Fòrum, Bellvitge o la Zona Franca. Segons la notícia, el preu de la entrada serà de 10€ per vehicle, i les pel·lícules s'emetran per un senyal de ràdio que el públic podrà sintonitzar a l'aparell del seu automòbil, podent triar si volen versió original o doblada (no especifiquen l'idioma del doblatge, però ja posats, podrien fer en català i en castellà, i que cadascú triï el dial que més li plagui).

Pot semblar contradicotori que una ciutat que li ha declarat la guerra a l'automòbil permeti un autocine, però si filem prim veurem que li ha declarat la guerra al transport en automòbil (sobretot de motor dièsel). I un cotxe aturat no contamina. I, segons sembla, estaria a un barri sense àrea verda d'aparcament, així que no perjudicaria els veïns.

Idea de negoci: 10€ per vehicle és un preu molt interesant. Si hi va una parella els surt la pel·lícula a 5€. Si hi va una parella amb dos fills, a 2.5€. A la ciutat de Barcelona l'aparcament és escàs i car; a la ciutat de Barcelona cada cop hi ha més gent que no té cotxe (i molts d'ells són cinèfils). I si fem una app que vinculi tots dos col·lectius?
Anem a veure: si la pel·lícula dura dues hores, et surt l'hora d'aparcament per 5€. Fent que paguin l'entrada a parts iguals propietari del cotxe i espectadors, a 2.5€ l'hora. Si al cotxe hi anem tres amic, ens surt la pel·lícula per 1.67€
això sí, l'app haurà de preveure despeses addicionals si la pel·lícula és infantil (els nens i les crispetes, ja se sap) o si és romàntica i sensual (les parelles, o els trios, encara pitjor).

Destí antiturístic

Era un indret segur, barat, amb gent amable, gastronomia meravellosa i paisatges idíl·lics. Però no podia ser cap destinació turística, la cobertura 5G era nul·la i la gent no podia penjar fotos i vídeos a les xarxes socials.

Sense Deu

Un cop van acordar, per unanimitat i amb ovacions, decidir que Deu ja no existia, van haver d'afrontar un inexplicable augment dels miracles i tota mena de fenòmens extranys.

Trol·legeu l'algoritme

Les xarxes socials, el Big Data i la intel·ligència artificial estan entrant amb força a les nostres vides, i la privacitat i les nostres dades en són les primeres víctimes.

Amb la voluntat de servei que em caracteritza, procedeixo a donar-vos alguns consells útils sobre com protegir la vostra privacitat:

1) Revisa les configuracions de seguretat. Mira bé a veure quines autoritzacions has donat a segons quines aplicacions. Si cal, posa la famosa tireta a la webcam del portàtil.

2) Desinstal·la.  Treu totes les aplicacions que no necessites: gasten electricitat, dades i ocupen memòria. I moltes no saps per a què les tens.

3) No portis el mòbil a tot arreu. Si és cert que et tenen controlat, geolocalitzat, enregistren el que parles i filmen el que fas, el millor és que aquest petit espia electrònic no surti de la petita cel·la analògica (un calaix de fusta).

4) Trol·leja l'algoritme. De moment la intel·ligència artificial no és capaç de captar el matisos de la ironia, el sarcasme, la mentida pietosa i la supervivència. Com es pot trol·lejar l'algoritme? Ací teniu alguns consells:

— Fes cerques de coses que no t'interessen, i fins i tot de coses que et desagraden. L'algorisme començarà a buscar nínxols de mercat tan absurds i innecessaris com les vostres cerques. I us faran ofertes realment bones.... tan bones com prescindibles.

— Aplica el like a coses que no t'agraden. L'algorisme pot acabar trobant una relació entre la galvanoplàstia i el vot a la ultradreta si sou prou gent fent els mateixos likes. Només així es poden entendre segons quines promeses electorals.

— Escolta música que no t'agrada, i posa vídeos que no t'interessen. De fet, no cal ni que escoltis ni que vegis, n'hi ha prou amb que et treguis els auriculars, o que afluixis el volum dels altaveus (els que van amb rodeta), i que no miris la pantalla on es projecten els vídeos que te la bufen (bé que hauràs de passar el fregall, fer la bugada o baixar a comprar el pa).
Si els teus amics i tu us coordineu bé, podem aconseguir que es pensin que els votants de la CUP són uns entusiastes seguidors de Cine de Barrio i dels acudits de l'Arévalo.

Au, no us rendiu. Si el present és lluita, en el futur l'algoritme us proposarà  un ampli ventall de productes per a lluitar contra l'algoritme.

Dispersió, dispersió!

Sempre he tingut molts parents prop de casa, per a mi era ben normal passejar pel carrer i creuar-te amb una tieta o una cosina. Però hi ha dos moments a l'any, festes nadalenques i estiu, en el que es produeix una interessant, divertida i relaxant dispersió.

En aquestes setmanes puc tindre la mare a Andorra, un nebot a Montecarlo i cosins dispersats per mitja Europa. No és que estiguem tot juliol i agost viatjant —ja ens agradaria!— però sí que ens trobem amb que un torna i vint-i-quatre hores després marxa l'altre.

Només ens falta que passi alguna cosa —i sempre passa alguna cosa— per a que ens interessem per si es troba bé l'altre.

— Ha entrat en erupció l'Etna, com es troba la tieta, que feia vacances a Xipre?
— Atemptat a Istambul? Ràpid, a veure si es troba bé el teu cosí, que estava de viatge a Budapest.

Però la resta, tot bé.

Lectures d'estiu (1)

Com cada estiu pretenc aprofitar les vacances per a llegir una mica més. I com cada estiu, no em dóna temps de gaudir de tot el que m'he comprat.

Aquest estiu he començat amb dos relats i un recull de contes. Ací els teniu:

— Cardona, de Gabriel Pallarès. Relat de clares influencies lovecraftianes, ambientat a la Catalunya central durant els anys 50'.

— El destino de los idealistas, de Sergi Sallent. Relat futurista sobre el poder i la revolta.

— El abrevadero de los dinosaurios, de Daína Chaviano. Relats curts de fantasia, amb molts dinosaures.

Tristor ascendent al casal d'estiu

Tothom sap que hi ha un desajust entre el calendari laboral de la majoria de persones que tenen criatures petites i el calendari escolar. Això es resol per dues vies: família i casals d'estiu. O una combinació d'ambdós.

Hi ha moltes menes de casals d'estius, però els més consumits, si més no quan les criatures són més petites, són els que es desenvolupen a la mateixa escola. Hi ha tarifes diverses, n'hi ha que cobren per dies, d'altres per setmanes, i cobreixen diversos serveis.

Una cosa que m'entendreix és veure com va minvant el nombre d'alumnes al casal, a mesura que va avançant l'estiu. Els primers dies hi són gairebé tots, el canvi els últims dies en són ben poquets. N'hi ha que, si no tenen un nombre mínim d'alumnes, ja ni es programen (per això les inscripcions són un o dos mesos abans). N'hi ha que fusionen diverses escoles, si aquestes estan prou properes.

Què pensen els nens d'aquesta minva de companys i amics? S'entristeixen pels que falten? S'alegren que, segons qui, ja no hi vagi? Estan més contents perquè així tenen més espai, joguines i atenció dels monitors? Pot ser el més creatius s'imaginen alguna història tipus Deu negrets d'Agatha Christie, qui sap.

I els adults? No ens posem una mica trists quan passem per davant d'un pati d'escola i el veiem buit i callat? Bé, això últim depèn, perquè ja se sap que a l'estiu s'aprofita per a fer obres. I la maquinària de la construcció és molt més sorollosa que les criatures jugant.

Escapada de cap de setmama

El calendari no és uniforme a tot arreu, ni per a tothom. Això ho saben les agències de viatges, i per això ofereixen escapades de cap de setmana a preus molt interessants. Això és ben normal.

Un servidor ha tingut relacions de tota mena, però té el mal costum d'acabar bé, de bon rotllo, i conserva amistat, o certa simpatia, amb moltes ex-amants. Això també és normal.

Però un bon dia el càlcul de probabilitats intervé, combina dos elements ben normals, com els anteriorment descrits, i fa que dues ex-amants, que no es coneixien entre elles, facin una escapada de cap de setmana al mateix indret. I és clar, com que hi ha bon rotllet, t'ho expliquen, i pengen fotos a les xarxes socials. I ara és quan un servidor comença a patir.

Un servidor pensa racionalment, i conclou que és molt poc probable que s'allotgin al mateix hotel. Però el que un servidor sap és que, amb tota seguretat, tenint en compte les destinacions i horaris, hauran agafat el mateix vol.

Elles no es coneixen. Elles van amb amigues. Però pot passar qualsevol cosa.

Inclemències meteorològiques. Vagues de controladors aeris. Amenaces terroristes.

Un servidor pateix, un servidor s'imagina escenes. Perquè és clar, què passa quan el teu vol, per la raó que sigui, va amb retard? Al final acabes parlant amb els altres viatgers. I ara ve el neguit d'un servidor: quant de temps han d'estar parlant dues senyores per a que, com qui no vol la cosa, el meu nom acabi apareixent a la conversa?

La humilitat em fa pensar que hi ha milers —milions!— de temes de conversa possibles. No cal que parlin de mi, pensar en que poden parlar de mi és molt egòlatra!

Però un servidor té un fàtum que porta les coses a desafiar les lleis del càlcul de probabilitats.

Dies després, una senyora amb al qual un servidor no ha tingut cap afer, va penjar a les seues xarxes social que, el mateix cap de setmana, havia anar a la mateixa destinació.

Un servidor porta uns quants dies sense eixir de casa. Per si de cas.

Un famós

Jo no sóc famós, i mai ho he estat. Això no és cap sorpresa, ja que la immensa majoria de la població tampoc ho és. No tinc cap familiar, ni amic que sigui famós, ni que ho hagi estat. Això potser és menys habitual, però sospito que igualment la majoria de la població comparteix aquesta circumstància. Tampoc crec que sigui un problema.

Avui acabo de llegir que una persona relativament famosa va estudiar al meu institut, que ens portem un any i que tenia els mateixos gustos musicals que jo. Si us he de dir la veritat, no recordo de res aquesta persona, però em temo que, per alguna estranya raó, aquesta persona sí que em recordi a mi. No sé què li passa a la meua memòria, però tendeixo a oblidar les persones.

Potser és el moment de recordar el cas de Els Nens del Ferrol.

Passar de llarg

Avui recordem que fa 75 anys que aquells que vingueren a alliberar Europa, passaren de llarg. És la lliçó que ens va deixar la història: quan un enemic és prou petit, i en tens un de nou i més gran, amb poca cosa pots convertir el petit enemic en un petit aliat.

Al cap i a la fi, aquell petit enemic era fàcilment derrotable, sí, però hi havia d'altres prioritats. I, amb ben poca cosa es podia aconseguir que fos un petit aliat fidel. Fidel com un gos.

Enquestes 2019

D'acord amb la LOREG i les exigències de la JEC, no es poden publicar enquestes electorals. Però això no m'impedeix publicar algunes dades interessants que m'han donat les persones que treballen en el ram de les enquestes.

• Els sous són extraordinàriament baixos. Entre 5.8 i 7.5 €/hora bruts. Alguns llocs paguen per enquesta verificada (un supervisor truca a la persona enquestada i comprova que, efectivament, és real). Pel que sembla, de cada 10 enquestes lliurades, són ratificades 5 o 6. Caldria revisar qui i quan fa les verificacions telefòniques, ja que l'enquestat acostuma a penjar-li el telèfon a la boca.

• Hi ha gent que intenta lligar amb les enquestadores. És especialment neguitejant que passi això a les enquestes telefòniques, ja que l'enquestat no té ni idea de l'aspecte que té l'enquestadora. 

• Toponímia i geolocalització. Una de les preguntes habituals és la residència. Ací la cosa pot ser divertida: persones que fa vint anys que viuen a Barcelona però que segueixen empadronades al seu poble. Persones que viuen a barris que, oficialment, no existeixen. En aquest cas la culpa no és de la gent, sinó dels buròcrates que dibuixen els mapes oficials. 

• Edats dubtoses. O la gent està molt castigada de la vida, o menteixen quan diuen l'edat.  

• Noms i sigles. Gent que et dóna sigles que ja no existeixen, o que mai han existit, o candidats que ja no es presenten o no s'han presentat mai. Gent que diu que votarà CiU, o l'Anna Colau de la PAH, o l'ANC. També hi ha gent que no sap què es vota, i que et diu, a Catalunya, què votarà per a les autonòmiques del 26A.

• Selecció de personal. És habitual que busquin estudiants de Sociologia i de Ciències Polítiques per fer aquesta feina. No és que calgui gaire formació, però sí que, donades les condicions de treball, cal que qui faci la feina base s'ho cregui una mica. Si la matèria prima falla, la resta no pot anar gens bé. 

Euroreflexions eurovisives

 Un any més, i ja en van molts, el Festival d'Eurovisió ha estat l'esdeveniment no esportiu que més audiència ha tingut al continent europeu (i també fora d'Europa, a Austràlia i Israel).

Enguany la novetat ha estat la crida a boicotejar el festival. Val a dir que la majoria dels que l'han boicotejat són persones que habitualment no li feien gaire cas.

Quan arriba aquest festival no puc evitar fer una reflexió sobre una cosa que em sembla paradoxal: hi ha un èxit televisiu sense mercat, i mercat sense èxit televisiu. No hi ha un mercat musical europeu. La majoria de catalans no som capaços de dir tres artistes polonesos, ucranians o alemanys que triomfin al seu país (com a molt podem esmentar grups com Scorpions, amb molts anys d'història). De fet, tampoc escoltem música cantada en alemany o polonès. I cap artista català fa carrera musical a Alemanya, Polònia o Ucraïna.

Per contra, a Llatinoamèrica i als països àrabs sí que hi ha un mercat musical comú. És habitual que cantants mexicanes o colombianes triomfin a Perú i Argentina, també és habitual que artistes libaneses i egípcies omplin auditoris a Jordània i Tunísia. I també hi ha canals de televisió musicals que emeten per a tots aquests països. I, en canvi, no hi ha cap festival de música que els aplegui. Tots els intents de fer-ne un han fracassat.

Probablement sigui un cas únic en el món de l'espectacle.

Ah, el vídeo és de la primera cançó que va obtindre zero punts en aquest festival. Aquest fenomen ha tingut lloc en 36 ocasions, i el primer quàdruple empat a zero fou el 1962: Àustria, Bèlgica, Espanya i els Països Baixos. Més informació en aquest enllaç.

Porra electoral valenciana 2015

Ara que la Junta Electoral prohibeix publicar enquestes, i amb una fidelitat no gaire diferent de moltes de les que es publiquen, us faig la meua porra electoral. El diumenge em dieu el què.

• PSPV-PSOE: 22 escons 
• Compromís: 22 escons 
• PP: 21 escons 
• Ciutadans: 17 escons 
• Unides Podem: 12 escons 
• VOX: 5 escons 
• PACMA: 0 escons

Qualsevol cosa la podeu dir on posa Comentaris.

Viatge a l'Aragó (2)

Segons com van les majories polítiques, l'Aragó pot tindre entre una i cinc llengües oficials. Aquests dies que hi he estat el president Javier Lambán estava esmorteït per la Chunta, Esquerra Unida i Podem, així que les llengües oficials eren tres: Castellà, Català i Aragonès. LAPAO i LAPAPYP ja no tenien cap mena de reconeixement.

Alguns municipis com Osca han iniciat la normalització del rètol, i no sembla que la cosa vagi gaire més enllà. Per més que he remogut el dial radiofònic no he trobat cap emissora en aragonès, i a les televisions de l'hotel no s'hi sintonitzava cap canal en aragonès, ni en català, ni en francès. Tal vegada Osca té una orografia particular que interfereix totes les ones hertzianes que no vinguin de Saragossa o Madrid.

Gràcies a grups com Mallacan he après a dir algunes coses en aragonès, però malauradament ningú ha volgut seguir una conversa en aragonès amb mi. Per cert, fora de les comarques de la Franja també hi ha gent que sap parlar català. Penseu que molta gent ha estudiat i treballat a Catalunya, i que molta gent va passar la seua infantesa veien Bola de Drac i d'altres sèries per Tv3. A Montsó ho vaig comprovar amb un cambrer que tindria uns trenta-i-pocs anys.

Lingüísticament parlant el més interessant que m'he trobat és una recepcionista d'hotel a Osca. Ella era marroquina i parlava francès amb accent marroquí, però castellà amb accent manyo. Jo li vaig parlar en català i ella m'entenia perfectament, i fins i tot em deia algunes coses en català: té familiars i amics a Catalunya. La recepcionista sabia parlar àrab, tamazic (rifeny), francès, castellà, anglès i una mica l'italià. Probablement el multilingüisme ha estat, històricament, més propi dels pobres inconformistes que de les classes mitjanes conformistes.

La tragèdia

En aquella època tota tragèdia esdevinia doble. Per una parta estava el fet tràgic en sí, per un altre costat estava l'allau d'opinadors, professionals i amateurs, que pontificaven sobre el tema, ja fóra per a dir com s'hauria d'haver resolt el problema, o per a proposar teories conspiranoiques, o per a recordar-nos que som uns malànimes per no preocupar-nos tant d'altres tragèdies encara més tràgiques.

Això sí, el gat lluïa un pentinat meravellós.

Viatge a l'Aragó (1)

L'empresa per la qual treballo ha tingut un seguit de problemes administratius i m'ha tocat anar a l'Aragó. Dit així pot semblar que jo desenvolupo alguna mena de tasca administrativa, però no és el cas. Més simple encara: com que no podia atendre els clients que l'empresa té a Catalunya, m'ha tocat anar a atendre els de l'Aragó.
Val a dir que jo a l'Aragó ja hi he anat uns quants cops per a aquesta empresa, però sempre ha estat cosa d'hores, de pujar i baixar el mateix dia. Però en aquesta ocasió el que tocava era (és) estar-s'hi tota una setmana.

Abans de marxar vaig centrar-me en allò pràctic i vaig fer una llista de les coses que necessitaria pels dies que m'hi estaria: mitjons, calçotets, samarreta, diccionari espanyol-català, llaços grocs de recanvi...

Eixir de Barnàpolis fou complicat, ja que una vaga de metro i un seguit d'accidents de trànsit havien complicat la mobilitat a tot l'àrea metropolitana. Afortunadament m'havia oblidat de posar el despertador, i sortint a quarts de deu vaig trigar el mateix que si ho hagués fet a les set.

Apunt comunicatiu: fins a Montsó encara es poden sintonitzar emissores de ràdio catalanes. A Montsó vaig fer la primera feina a terres aragoneses. Encara m'esperaven sorpreses...

... continuarà

L'Espanya Buida

Sindicats, patronals, partits polítics i entitats de tota mena, representants dels territoris menys poblats de l'estat espanyol, han convocat per aquest diumenge una gran manifestació a Madrid. Es queixen del despoblament i abandó que pateixen moltes províncies i reclamen solucions. Aquesta marxa s'anomena La España Vaciada.

Malgrat la pluja, la manifestació de La España Vaciada ha estat un èxit i han omplert el centre de Madrid. No m'afegiré al tradicional ball de xifres, però no em puc estar de fer tres breus reflexions:

1) Si volen augmentar la població dels seus territoris que aprofitin per trobar parella a Madrid i portar-les a un indret on l'habitatge és més barat i l'aire és més sa. Menys pancartes i més Tínder!

2) Volen gent nova al territori? Doncs ho tenen fàcil: Ja que es troben a Madrid, que s'intercanviïn els autocars: els de Terol a Palencia, els de Palencia a Sòria, i els de Sòria a Ourense. Gent nova en tindran, renovació del 100%.

3) Si han omplert Madrid, no hauran deixat buides del tot les terres d'on venen?

Període insurreccional

Una de les novetats que ens han deixat els episodis d'aquesta setmana de la sèrie Judici del Procés ha estat el concepte Període Insurreccional, parit pel tinent coronel Daniel Baena, i adoptat tot seguit per diversos polítics i tertulians.
Segons Baena, aquest Baena comença a finals de l'estiu del 2017 i s'acaba amb l'aplicació de l'article 155.
La historiografia pot emprar referents temporals estrictes (segles, dècades) o referents històrics, basant-se en fets rellevants que marquen la fi d'una època, i l'inici d'una altra. Sovint es combinen totes dues maneres. Per exemple:
Segle XIX Llarga: període de temps que va de la Revolució Francesa fins la Revolució Russa.
Segle XX Curt: període de temps que va de la Revolució Russa fins la dissolució de la Unió Soviètica.

Els períodes històrics poden ser d'abast universal, continental, nacional o local. I, dic jo, per què no d'abast personal? Us proposo alguns models, a veure què us semblen:

— Període pre-universitari. Per a algunes persones pot representar els anys de l'institut, per a d'altres tota la vida (si no han anat a la universitat, s'entèn).

— Període post-universitari. Lapse de temps que passa entre que acabes les pràctiques i passes a ser, oficialment, aturat de llarga durada.

— Període neomasturbatori. Després de tallar amb la teua primera nòvia.

— Període d'entre guerres. Feliç i breu espai de temps entre dues relacions formals de parella.

Si teniu més propostes les podeu dir on posa Comentaris.

Fragments d'una entrevista

Entrevistador — Quin és aquell indret on t'escapes sempre que ho necessites?
Entrevistat — A Eurovegas.
Entrevistador —  Quin llibre t'enduries a una illa desèrtica?
Entrevistat — El Necronomicon.
Entrevistador — Quin autor català consideres imprescindible?
Entrevistat — Joaquim Ros i Lasalas.
Entrevistador — Un grup de música?
Entrevistat — The Rutles.

Primavera afaitada

Cada hivern un servidor té el costum de deixar-se barba. Aquesta barba apareixia quan arribava el fred, i era tan llarga com dies de fred hi havia.

Enguany no hi ha hagut hivern. En tot cas, no he viscut un hivern prou fred com per a deixar-me barba.

Potser hauria de plantejar-me la barba primaveral: per a protegir la meua pell de la radiació solar, i el meu sistema immunològic del pol·len i els àcars. Com una mena de barrera protectora.

Radionovel·la judicial

Un dels moltíssims elements de cultura popular que nosaltres no hem viscut i sí ha viscut la generació dels nostres pares, avis i besavis és el Serial Radiofònic o Radionovel·la. Tot i que, segons molts experts, estem vivint l'època daurada de les sèries de televisió (sobretot per internet) aquesta afició a les sèries no torna a la ràdio.

Dels dramots d'Ama Rosa fins el terror del Doctor Mortis passant per la fantasia heroica d' El Senyor dels Anells, arreu del món la gent s'enganxava a aquests programes. A més de sèries més o menys llargues, també s'emetien programes curts, radiorelats de diferent durada i una única emissió.

La ràdio que jo he conegut només te dramatització en els programes d'humor, ja sigui per imitar persones famoses o per a donar veu a personatges arquetípics. Tota la resta de la programació és música, notícies, tertúlies i uns pocs concursos. Sembla ser que la ràdio ha renunciat a la ficció, i a la realitat narrada en forma de radionovel·la. Si més no, fins ara.

Per feina viatjo bastant, en el vehicle de l'empresa. Treballo sol gairebé sempre i, com que no rutlla el reproductor de CDs i MP3, escolto la ràdio. Fins ara els meus programes favorits eren d'humor (una hora al dia, no ens enganyem). Ara però tinc una novetat que em té enganxat: El Judici del Procés (JdP).

Tot i que el senyal és el mateix, m'agrada més la retransmissió de Catalunya Ràdio, ja que els comentaris són més breus i de més nivell.

Escoltant les intervencions, i veient per on va el fil argumental, m'ha vingut al cap una frase d'una novel·la de Manuel Vázquez-Montalbán, just al principi, on avisa que no s'han de confondre persones reals amb personatges arquetípics, encara que de vegades les persones reals es comportin com arquetips literaris.

Jo ja he triat els meus personatges arquetípics preferits, que no tenen perquè coincidir amb les persones reals que prefereixo.

Molt treballador

Aquell home jove es vantava de la seua capacitat de treball, i que mai havia perdut el temps, sempre avançant i cremant etapes.
Ara que tot just ha complert els 40, ja ha superat la crisi dels 50, la jubilació, els néts i es prepara per a morir ben aviat.

Relat enllaçat just aquí.

Albà, Toni Albà

La caga el Rei, la caga el Papa, i de cagar-la ningú se n'escapa.

Si després de tres dècades de carrera artística només et poden criticar una piulada amb poca gràcia, pots estar ben segur que ets un gran actor i un humorista punyent.

Barcelona, la xoriçada

Dimecres 19 de febrer del 2019, 8 d'adar del 5779, 7 de la jumada al-àkhira, i per primer cop en ma vida, un servidor ha estat víctima d'un furt a la ciutat de Barcelona.
Després de dècades visquent en aquesta metròpoli, per primer cop m'hi han robat una cosa, i no és el cor precisament.
Al vespre, aparcant el vehicle d'empresa a la zona blava i mentre em disposava a fer el pagament del tiquet, han entrat a la furgoneta i m'han robat el mòbil d'empresa.
No era el meu telèfon personal, no hi tenia res valuós ni comprometedor, i ja tindria la màquina ben bé dos anys. A l'empresa tampoc s'ho han près malament, però a mi m'ha fotut, i molt.
Mai m'havien robat res, i creia que era indemne a aquesta mena de delictes, justament a una ciutat plena de delinqüents com és Barcelona.
No sé si és pel meu aspecte, pel meu poder adquisitiu, perquè no exhibeixo res car, per raons ètniques o, simplement, per pena, però jo estava convençut que mai em xoriçarien res.
Però no ha estat així. Tot i que el mòbil no era meu, ni la furgoneta tampoc. Però el lladre això no podia saber-ho, així que m'ha robat a mi. A mi!

Aquesta nit intentaré dormir, però us he de confessar que tinc por: i si demà em desperto amb unes ganes boges de votar un partit que promet ma ferma contra els manguis? I si demà començo a simpatitzar amb VOX?

Judici televisat

Un judici és, entre moltes altres coses, una art escènica: el rol dels participants, la posada en escena, els arguments i contraarguments, les proves presentades... no ens ha d'estranyar que des de l'antiga Grècia i fins l'actualitat el judici hagi estat un escenari i argument recurrent a la narrativa, al teatre, al cinema i a la televisió.

De pel·lícules com Dotze homes sense pietat (12 Angry Men) fins a sèries com Murder One, passant per reconstruccions de judicis històrics com el de Nuremberg o seguiments com el que Canal 9 va fer del Juí d'Alcàsser. Són molts els processos judicials, ficticis o reals, que han captat l'atenció del públic. Així doncs no ens ha d'estranyar que el judici contra els dirigents independentistes que comença aquesta setmana sigui un fenomen mediàtic.

Però la justícia espanyola pot arribar a ser lenta i farregosa, amb detalls i tecnicismes que no encaixen bé en el ritme televisiu, cosa que farà que algunes sessions siguin avorridotes.

Tampoc la nostra capacitat d'atenció és sempre la mateixa, així que en algun moment passarem de l'interés al semenfotisme, de l'emoció a l'humor, i persones (no necessàriament personatges) passaran de caure'ns bé a malament, o viceversa.

No sé vosaltres, però a mi ja m'han convidat a anar a veure i comentar el judici a la casa d'un amic, com quan un grup d'amics queda per a veure una final de futbol, el Festival d'Eurovisió, una boda reial o la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics.

Judici Polític: perdre per a guanyar

Aquesta setmana comença un judici polític. Per més filigranes lèxiques que fem, les causes són polítiques, l'acusació és política, la defensa és política, i el delicte és inevitablement polític. Fet l'aclariment, ve una pregunta: com es guanya un judici polític?

— Alfred Dreyfus va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Mahatma Gandhi va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Nelson Mandela va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.

Així doncs, si aquest judici acaba amb dures condemnes penals, no ens l'hem de prendre com una derrota. Només serà una derrota si després la causa no guanya.

La paradoxa de VOX i les "feminazis"

Aquests dies ha estat tema de debat la formació d'un tripartit de dretes a Andalusia, integrat pel PP, Ciutadans i VOX, i les exigències d'aquests últims per a formar govern. Un dels cavalls de batalla és la Llei Andalusa Contra la Violència Domèstica (la Llei 7/2018 que podeu llegir en aquest enllaç). Els d'Abascal en volen la derogació, o una reforma en profunditat.

Cal aclarir que abans de la irrupció de VOX al mapa polític andalús aquesta llei ja havia rebut dures crítiques per part de diferents col·lectius professionals (juristes, psicòlegs, policies...) de diferents sensibilitats polítiques.

La Junta d'Andalusia no té competències per a reformar el Codi Penal, ni la Llei d'Enjudiciament Criminal; tampoc tenen competències en matèria de presons, ni Codi Civil propi, i ni tan sols tenen policia autonòmica. Així doncs, sobre què legisla aquesta llei? Doncs bàsicament sobre ajudes a les víctimes. 

Cal aclarir que la majoria de comunitats autònomes han aprovat lleis que acompanyen la Llei Integral Contra la Violència de Gènere. En el cas de Catalunya tenim una llei aprovada per 132 dels 135 parlamentaris.

Però què té de dolent aquesta llei?

El punt més criticat de la llei andalusa és l'article 1.bis que diu textualment:

«Artículo 1 bis. 
Concepto de víctima de violencia de género. A efectos de la presente Ley, se considerarán víctimas de violencia de género y tendrán reconocidos los derechos de esta norma sin necesidad de interposición de denuncia, tanto si se trata de violencia física, violencia psicológica, violencia sexual o violencia económica»

Aquest és el punt més criticat: Sense necessitat d'interposar denúncia.

Un altre aspecte que critiquen els de VOX (i altres persones) són els recursos destinats a les "associacions de dones" que ells consideren una menjadora per a entitats afins al Govern.

I un darrer punt que volen reformar els de VOX (i altres persones) és el que fa referència a les víctimes, ja que volen que la condició de víctima no es limiti a les dones i que es faci extensiva a totes les persones víctimes de la violència domèstica.

Eus ací les quatre paradoxes:

— Santiago Abascal és un líder que ha fet carrera explotant la seua condició de víctima d'ETA. Cal aclarir que, tot i haver portat escorta des de ben jove, ell mai ha estat víctima de cap atemptat d'ETA. I son pare, històric dirigent del PP d'Àlava, el màxim que va patir van ser unes pintades a la seva granja de cavalls. El mateix podem dir d'altres persones de la mateixa corda ideològica, com Francisco José Alcaraz, antic president de la AVT que mai va patir cap atemptat terrorista.
Paradoxalment, els que sense haver estat víctimes han explotat la condició de víctima són les que ara critiquen que d'altres puguin fer el mateix.

— Picaresca i denúncies false. Moltes veus alienes a VOX critiquen que es pugui tindre la condició de víctima sense haver interposat cap denúncia, ja que això pot afavorir la picaresca. En tot cas, si una de les motivacions de la denúncia falsa és accedir a ajudes públiques, aquesta motivació queda desactivada al poder accedir a les esmentades ajudes sense interposar cap denúncia. És a dir: això pot fer que baixin les denúncies falses.

— Guinguetes, xiringuitos i menjadores. Aquells que han fet servir les associacions de víctimes del terrorisme (AVT, VCT, FVT...) per a rebre subvencions i fer carrera política, ara critiquen que es facin servir associacions feministes (víctimes de la violència familiar) per a rebre subvencions i fer carrera política.

— Víctimes de primera, de segona i de tercera. Aquells que durant dècades han classificat les víctimes del terrorisme en víctimes de primera categoria (militars, policies i polítics espanyolistes víctimes d'ETA), víctimes de segona categoria (altres víctimes d'ETA), de tercera categoria (víctimes del GRAPO, Al Qaeda...) i víctimes de quarta categoria (víctimes del GAL, BVE i similars), ara critiquen que amb la violència domèstica hi hagi víctimes de primera (dones víctimes d'homes), de segona categoria (parelles LGBTI, nens, gent gran i persones amb diversitat funcional) i de tercera categoria (homes víctimes de dones, una minoria sigui dit de passada).

A veure si serà cert que existeix el karma, si més no en política.

Autocensura

Tenia pensat fer el primer article de l'any 2019 com un alegat contra la censura i, sobretot, contra l'autocensura. Volia dir alt i clar que és el que penso de la gent (periodistes, humoristes, polítics) que no s'atreveixen a dir el que pensen i s'autocensuren.
Però millor m'ho callo!