Molt treballador

Aquell home jove es vantava de la seua capacitat de treball, i que mai havia perdut el temps, sempre avançant i cremant etapes.
Ara que tot just ha complert els 40, ja ha superat la crisi dels 50, la jubilació, els néts i es prepara per a morir ben aviat.

Relat enllaçat just aquí.

Albà, Toni Albà

La caga el Rei, la caga el Papa, i de cagar-la ningú se n'escapa.

Si després de tres dècades de carrera artística només et poden criticar una piulada amb poca gràcia, pots estar ben segur que ets un gran actor i un humorista punyent.

Barcelona, la xoriçada

Dimecres 19 de febrer del 2019, 8 d'adar del 5779, 7 de la jumada al-àkhira, i per primer cop en ma vida, un servidor ha estat víctima d'un furt a la ciutat de Barcelona.
Després de dècades visquent en aquesta metròpoli, per primer cop m'hi han robat una cosa, i no és el cor precisament.
Al vespre, aparcant el vehicle d'empresa a la zona blava i mentre em disposava a fer el pagament del tiquet, han entrat a la furgoneta i m'han robat el mòbil d'empresa.
No era el meu telèfon personal, no hi tenia res valuós ni comprometedor, i ja tindria la màquina ben bé dos anys. A l'empresa tampoc s'ho han près malament, però a mi m'ha fotut, i molt.
Mai m'havien robat res, i creia que era indemne a aquesta mena de delictes, justament a una ciutat plena de delinqüents com és Barcelona.
No sé si és pel meu aspecte, pel meu poder adquisitiu, perquè no exhibeixo res car, per raons ètniques o, simplement, per pena, però jo estava convençut que mai em xoriçarien res.
Però no ha estat així. Tot i que el mòbil no era meu, ni la furgoneta tampoc. Però el lladre això no podia saber-ho, així que m'ha robat a mi. A mi!

Aquesta nit intentaré dormir, però us he de confessar que tinc por: i si demà em desperto amb unes ganes boges de votar un partit que promet ma ferma contra els manguis? I si demà començo a simpatitzar amb VOX?

Judici televisat

Un judici és, entre moltes altres coses, una art escènica: el rol dels participants, la posada en escena, els arguments i contraarguments, les proves presentades... no ens ha d'estranyar que des de l'antiga Grècia i fins l'actualitat el judici hagi estat un escenari i argument recurrent a la narrativa, al teatre, al cinema i a la televisió.

De pel·lícules com Dotze homes sense pietat (12 Angry Men) fins a sèries com Murder One, passant per reconstruccions de judicis històrics com el de Nuremberg o seguiments com el que Canal 9 va fer del Juí d'Alcàsser. Són molts els processos judicials, ficticis o reals, que han captat l'atenció del públic. Així doncs no ens ha d'estranyar que el judici contra els dirigents independentistes que comença aquesta setmana sigui un fenomen mediàtic.

Però la justícia espanyola pot arribar a ser lenta i farregosa, amb detalls i tecnicismes que no encaixen bé en el ritme televisiu, cosa que farà que algunes sessions siguin avorridotes.

Tampoc la nostra capacitat d'atenció és sempre la mateixa, així que en algun moment passarem de l'interés al semenfotisme, de l'emoció a l'humor, i persones (no necessàriament personatges) passaran de caure'ns bé a malament, o viceversa.

No sé vosaltres, però a mi ja m'han convidat a anar a veure i comentar el judici a la casa d'un amic, com quan un grup d'amics queda per a veure una final de futbol, el Festival d'Eurovisió, una boda reial o la cerimònia inaugural d'uns jocs olímpics.

Judici Polític: perdre per a guanyar

Aquesta setmana comença un judici polític. Per més filigranes lèxiques que fem, les causes són polítiques, l'acusació és política, la defensa és política, i el delicte és inevitablement polític. Fet l'aclariment, ve una pregunta: com es guanya un judici polític?

— Alfred Dreyfus va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Mahatma Gandhi va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Nelson Mandela va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.

Així doncs, si aquest judici acaba amb dures condemnes penals, no ens l'hem de prendre com una derrota. Només serà una derrota si després la causa no guanya.