L'Espanya Buida

Sindicats, patronals, partits polítics i entitats de tota mena, representants dels territoris menys poblats de l'estat espanyol, han convocat per aquest diumenge una gran manifestació a Madrid. Es queixen del despoblament i abandó que pateixen moltes províncies i reclamen solucions. Aquesta marxa s'anomena La España Vaciada.

Malgrat la pluja, la manifestació de La España Vaciada ha estat un èxit i han omplert el centre de Madrid. No m'afegiré al tradicional ball de xifres, però no em puc estar de fer tres breus reflexions:

1) Si volen augmentar la població dels seus territoris que aprofitin per trobar parella a Madrid i portar-les a un indret on l'habitatge és més barat i l'aire és més sa. Menys pancartes i més Tínder!

2) Volen gent nova al territori? Doncs ho tenen fàcil: Ja que es troben a Madrid, que s'intercanviïn els autocars: els de Terol a Palencia, els de Palencia a Sòria, i els de Sòria a Ourense. Gent nova en tindran, renovació del 100%.

3) Si han omplert Madrid, no hauran deixat buides del tot les terres d'on venen?

Període insurreccional

Una de les novetats que ens han deixat els episodis d'aquesta setmana de la sèrie Judici del Procés ha estat el concepte Període Insurreccional, parit pel tinent coronel Daniel Baena, i adoptat tot seguit per diversos polítics i tertulians.
Segons Baena, aquest Baena comença a finals de l'estiu del 2017 i s'acaba amb l'aplicació de l'article 155.
La historiografia pot emprar referents temporals estrictes (segles, dècades) o referents històrics, basant-se en fets rellevants que marquen la fi d'una època, i l'inici d'una altra. Sovint es combinen totes dues maneres. Per exemple:
Segle XIX Llarga: període de temps que va de la Revolució Francesa fins la Revolució Russa.
Segle XX Curt: període de temps que va de la Revolució Russa fins la dissolució de la Unió Soviètica.

Els períodes històrics poden ser d'abast universal, continental, nacional o local. I, dic jo, per què no d'abast personal? Us proposo alguns models, a veure què us semblen:

— Període pre-universitari. Per a algunes persones pot representar els anys de l'institut, per a d'altres tota la vida (si no han anat a la universitat, s'entèn).

— Període post-universitari. Lapse de temps que passa entre que acabes les pràctiques i passes a ser, oficialment, aturat de llarga durada.

— Període neomasturbatori. Després de tallar amb la teua primera nòvia.

— Període d'entre guerres. Feliç i breu espai de temps entre dues relacions formals de parella.

Si teniu més propostes les podeu dir on posa Comentaris.

Fragments d'una entrevista

Entrevistador — Quin és aquell indret on t'escapes sempre que ho necessites?
Entrevistat — A Eurovegas.
Entrevistador —  Quin llibre t'enduries a una illa desèrtica?
Entrevistat — El Necronomicon.
Entrevistador — Quin autor català consideres imprescindible?
Entrevistat — Joaquim Ros i Lasalas.
Entrevistador — Un grup de música?
Entrevistat — The Rutles.

Primavera afaitada

Cada hivern un servidor té el costum de deixar-se barba. Aquesta barba apareixia quan arribava el fred, i era tan llarga com dies de fred hi havia.

Enguany no hi ha hagut hivern. En tot cas, no he viscut un hivern prou fred com per a deixar-me barba.

Potser hauria de plantejar-me la barba primaveral: per a protegir la meua pell de la radiació solar, i el meu sistema immunològic del pol·len i els àcars. Com una mena de barrera protectora.

Radionovel·la judicial

Un dels moltíssims elements de cultura popular que nosaltres no hem viscut i sí ha viscut la generació dels nostres pares, avis i besavis és el Serial Radiofònic o Radionovel·la. Tot i que, segons molts experts, estem vivint l'època daurada de les sèries de televisió (sobretot per internet) aquesta afició a les sèries no torna a la ràdio.

Dels dramots d'Ama Rosa fins el terror del Doctor Mortis passant per la fantasia heroica d' El Senyor dels Anells, arreu del món la gent s'enganxava a aquests programes. A més de sèries més o menys llargues, també s'emetien programes curts, radiorelats de diferent durada i una única emissió.

La ràdio que jo he conegut només te dramatització en els programes d'humor, ja sigui per imitar persones famoses o per a donar veu a personatges arquetípics. Tota la resta de la programació és música, notícies, tertúlies i uns pocs concursos. Sembla ser que la ràdio ha renunciat a la ficció, i a la realitat narrada en forma de radionovel·la. Si més no, fins ara.

Per feina viatjo bastant, en el vehicle de l'empresa. Treballo sol gairebé sempre i, com que no rutlla el reproductor de CDs i MP3, escolto la ràdio. Fins ara els meus programes favorits eren d'humor (una hora al dia, no ens enganyem). Ara però tinc una novetat que em té enganxat: El Judici del Procés (JdP).

Tot i que el senyal és el mateix, m'agrada més la retransmissió de Catalunya Ràdio, ja que els comentaris són més breus i de més nivell.

Escoltant les intervencions, i veient per on va el fil argumental, m'ha vingut al cap una frase d'una novel·la de Manuel Vázquez-Montalbán, just al principi, on avisa que no s'han de confondre persones reals amb personatges arquetípics, encara que de vegades les persones reals es comportin com arquetips literaris.

Jo ja he triat els meus personatges arquetípics preferits, que no tenen perquè coincidir amb les persones reals que prefereixo.