Enquestes 2019

D'acord amb la LOREG i les exigències de la JEC, no es poden publicar enquestes electorals. Però això no m'impedeix publicar algunes dades interessants que m'han donat les persones que treballen en el ram de les enquestes.

• Els sous són extraordinàriament baixos. Entre 5.8 i 7.5 €/hora bruts. Alguns llocs paguen per enquesta verificada (un supervisor truca a la persona enquestada i comprova que, efectivament, és real). Pel que sembla, de cada 10 enquestes lliurades, són ratificades 5 o 6. Caldria revisar qui i quan fa les verificacions telefòniques, ja que l'enquestat acostuma a penjar-li el telèfon a la boca.

• Hi ha gent que intenta lligar amb les enquestadores. És especialment neguitejant que passi això a les enquestes telefòniques, ja que l'enquestat no té ni idea de l'aspecte que té l'enquestadora. 

• Toponímia i geolocalització. Una de les preguntes habituals és la residència. Ací la cosa pot ser divertida: persones que fa vint anys que viuen a Barcelona però que segueixen empadronades al seu poble. Persones que viuen a barris que, oficialment, no existeixen. En aquest cas la culpa no és de la gent, sinó dels buròcrates que dibuixen els mapes oficials. 

• Edats dubtoses. O la gent està molt castigada de la vida, o menteixen quan diuen l'edat.  

• Noms i sigles. Gent que et dóna sigles que ja no existeixen, o que mai han existit, o candidats que ja no es presenten o no s'han presentat mai. Gent que diu que votarà CiU, o l'Anna Colau de la PAH, o l'ANC. També hi ha gent que no sap què es vota, i que et diu, a Catalunya, què votarà per a les autonòmiques del 26A.

• Selecció de personal. És habitual que busquin estudiants de Sociologia i de Ciències Polítiques per fer aquesta feina. No és que calgui gaire formació, però sí que, donades les condicions de treball, cal que qui faci la feina base s'ho cregui una mica. Si la matèria prima falla, la resta no pot anar gens bé. 

Euroreflexions eurovisives

 Un any més, i ja en van molts, el Festival d'Eurovisió ha estat l'esdeveniment no esportiu que més audiència ha tingut al continent europeu (i també fora d'Europa, a Austràlia i Israel).

Enguany la novetat ha estat la crida a boicotejar el festival. Val a dir que la majoria dels que l'han boicotejat són persones que habitualment no li feien gaire cas.

Quan arriba aquest festival no puc evitar fer una reflexió sobre una cosa que em sembla paradoxal: hi ha un èxit televisiu sense mercat, i mercat sense èxit televisiu. No hi ha un mercat musical europeu. La majoria de catalans no som capaços de dir tres artistes polonesos, ucranians o alemanys que triomfin al seu país (com a molt podem esmentar grups com Scorpions, amb molts anys d'història). De fet, tampoc escoltem música cantada en alemany o polonès. I cap artista català fa carrera musical a Alemanya, Polònia o Ucraïna.

Per contra, a Llatinoamèrica i als països àrabs sí que hi ha un mercat musical comú. És habitual que cantants mexicanes o colombianes triomfin a Perú i Argentina, també és habitual que artistes libaneses i egípcies omplin auditoris a Jordània i Tunísia. I també hi ha canals de televisió musicals que emeten per a tots aquests països. I, en canvi, no hi ha cap festival de música que els aplegui. Tots els intents de fer-ne un han fracassat.

Probablement sigui un cas únic en el món de l'espectacle.

Ah, el vídeo és de la primera cançó que va obtindre zero punts en aquest festival. Aquest fenomen ha tingut lloc en 36 ocasions, i el primer quàdruple empat a zero fou el 1962: Àustria, Bèlgica, Espanya i els Països Baixos. Més informació en aquest enllaç.