De déu en déu!

Tens pensat fundar un conjunt musical, o enregistrar un disc, o filmar una pel·lícula, o publicar un llibre, o quelcom semblant? Doncs espera't tres mesos.

Si alguna cosa ha caracteritzat la nostra manera d'entendre la cultura, la moda i les tendències és per agrupar-ho per dècades: un disc dels anys 50', una pel·lícula dels 60', roba setantera, discoteca vuitantera, novel·la dels 90'... etcétera. Per alguna curiosa raó ens pensem que allò que va passar al novembre del 1969 és més similar al que va passar al febrer del 1960 que no pas al que es va fer al març de 1970. En principi, molt absurd. Gairebé sempre, sense cap ni peus.

Té alguna base tot plegat? Sembla ser que sí.

El juny del 1914 era assassinats a Sarajevo l'arxiduc Francesc Ferran o l'arxiduquessa Sofia, hereus del tron d'Àustria-Hongria, a mans d'un radical serbi. Aquest atemptat, lligat a les tensions entre les potències europees i complex sistema d'aliances provocà una guerra d'abast mundial que durà quatre anys (amb un reguitzell de guerres posteriors menors també força cruentes).
El juny de 1919 es signà el Tractat de Versalles, que entrà en vigor el gener del 1920. Aquests anys de pau (a Occident) implicà un gran desenvolupament econòmic que finalitza l'octubre de 1929, amb l l'enfonsament de la Borsa de Nova York i les economies occidentals. Aquests anys de creixement, prosperitat i liberalisme social foren anomenats Els Anys Bojos, i, posteriorment, Els Anys 20. Així doncs, tenim efectivament una dècada amb un denominador comú.

L'anomenada Gran Depressió portà misèria i enfrontaments arreu d'Occident, sobretot a Europa, i culminà amb la invasió alemanya de Polònia, l'any 1939, que provocà la reacció de Gran Bretanya i França, amb el que es precipità una altra guerra d'abast mundial. Es parla de la Gran Depressió i també els Anys 30.

La guerra acabà l'estiu del 1945, donant inici a una nova època. Les dècades posteriors estigueren marcades per l'anomenada Guerra Freda. Mirant els esdeveniments que marcaren Occident, Europa i l'estat espanyol veiem que la revolta a França fou el maig del 1968, a Crisi del Petroli fou a la primavera del 1973, la Revolució dels Clavells fou l'abril de 1974 i Francisco Franco morí el novembre del 1975... Res passava al novembre/desembre d'un any acabat en 9, o gener/febrer d'un any acabat en 0. L'excepció és la caiguda del Mur de Berlín el novembre de 1989.

Però així van alguns. Adotzenats? No ben bé, més aviat adesenats.

S'acaben els anys sense etiqueta numèrica (sona fatal dir "anys zero", o "anys déu"), així que espereu-vos i que la vostra obra sigui dels anys vint (d'aquest segle).

Ens espien!

Aquesta setmana és notícia l'Institut Nacional d'Estadística i la seua compra de dades massives (allò que en diuen Big Data) a les principals empreses operadores de telecomunicacions. Segons aquest ens públic, l'objectiu és saber per on es mouen 18 milions d'usuaris i així disposar d'informació fiable per a les polítiques públiques de mobilitat.

Hem hagut d'esperar fins el novembre de 2019 per a que els funcionaris i polítics que ens governen sospitin que posar una estació d'AVE a Yebes, o La Secuita, o Tardienta, o Utiel, o Guiomar no era una bon idea; i que els aeroports d'Osca, Ciudad Real, Alguaire i Albacete no eren gaire necessaris... Bé! 
Potser aquest estudi pugui ser útil per a saber que és urgent que el metro arribi a l'Hospital de Sant Joan de Déu (Esplugues), que el ferrocarril torni a Banyoles, Palamós i Palafrugell, o que es treguin els peatges de les autopistes de l'Arc Mediterrani (si escric Països Catalans igual em tanquen el blog).

Però és clar, segur que molts de vosaltres us malfieu de les intencions del govern central. Us entenc. Fa uns mesos vaig escriure sobre com trol·lejar l'algorisme que ens controla, i avui us proposo algunes mesures més:

— Viatge impossible. Consisteix en deixar els nostres mòbils a un amic que viatgi molt, o que tingui cotxe i temps lliure. Aquest amic, amb cent mòbils connectats anirà a passejar amb el seu cotxe pels indrets més perduts i desolats del país. Vosaltres només us heu d'estar tres horetes sense mòbil, i el sacrifici valdrà la pena.

— Operació Setge. Consisteix en quedar unes quantes persones i concentrar-se donant cercles davant les delegacions del INE i d'altres organisme que aspiren a saber més del compte. Com si fòssim indis a una pel·lícula de cowboys.

— Coreografia impossible. Com ja ens ha ensenyat l'ANC, coordinar-nos i fer una rara coreografia, que provoqui desconcert. No és fàcil, però pot quedar molt bé.

— Gest obscè. Consisteix en anar a un lloc desèrtic (els Monegros, per exemple) i allà, com hem après de l'ANC, ubicar-nos per trams i fer algun gest obscè.

Recordeu: si el present és lluita, el futur és nostre! 

Diumenge Electoral: Dubtes demoscòpics.

Com ja sap tothom que visqui en aquest racó del sud d'Europa, el diumenge 10 de novembre hi ha eleccions (repetides) al Congrés dels Diputats i el Senat.
I com passa a cada nova contesa electoral, es publiquen enquestes (per a reflectir opinió, o per a crear-ne).

A la tardor del 2019 tinc els següents dubtes sobre les enquestes electorals.

Enquestes telefòniques. El mètode té molts anys i és ben senzill: un telèfon connectat a un aparell de marcació secreta i aleatòri (amb acotaments) marca un número de telèfon, i l'enquestador repeteix un qüestionari. La marcació aleatòria i secreta permet preservar la privacitat de l'enquestat, i l'acotament és, en aquest cas, de tipus territorial: pel prefix provincial (els dos o tres primers dígits del telèfon). I ací és on rau el meu dubte: què passa amb els centenars de milers de persones que no tenen telèfon fix a sa casa? Molts no n'han tingut d'ençà que es van emancipar dels seus pares. Fins i tot hi ha gent que té fix perquè venia amb l'internet, però tenen el telèfon fix desconnectat. Aquestes persones són il·localitzables per a les empreses demoscòpiques.
Es podria emprar la triangulació de repetidors de telefonia mòbil per a localitzar telèfons i persones enquestables segons el lloc on es troben? La resposta és sí, és clar, però té dos grans inconvenients: pot ser que et localitzin en un lloc on no hi vius ni hi votes, i (sobretot) vulnera greument la legislació en matèria de protecció de dades.
Menció a part mereixen els horaris de les trucades. Quantes mares i àvies no hauran respost en nom del seu fill o nét, en absència d'aquest i per necessitat de l'enquestador de complir amb tots els grups d'edat?

Enquestes personals. Aquest mètode és prou conegut, però no deixa de tindre un inconvenient: què passa amb les províncies menys poblades? 103 escons surten d'aquestes províncies, així que no les podem ignorar. Com s'ho fan? Empreses de Madrid i Barcelona envien enquestadors a Terol i Palència? Aquests enquestadors es queden allà per a fer els trackings diaris de la campanya? Si és així, es deixen molts calers en dietes. Contracten gent d'allà? Sembla el més probable.
De tota manera, havent-hi 52 circumscripcions electorals, sembla bastant car haver de pagar 52 enquestadors (o més) durant dues setmanes.
Algú potser pensi que no és tan car, que cobren poc. Si és així, quina mena de credibilitat té una feina feta amb desgana? De debò les responen totes.

Enquestes telemàtiques. Aquestes enquestes només les respon qui realment ho vol fer (a l'enquestador de carrer l'has d'esquivar, al telefònic l'has de penjar) i deixa fora del mostreig una part significativa de la població.