Buidatges

Aquesta setmana he buidat el vehicle d'empresa. No era meu, però me'l vaig fer meu. Suposo que és normal i habitual. Fent memòria veig que és la tercera vegada que buido un vehicle d'empresa. També he buidat el meu cotxe, el meu únic cotxe, un sol cop, ja fa uns quatre anys.

També he buidat el meu petit espai a l'oficina. Per a que el meu petit espai sigui sentit com a propi cal haver-hi estat treballant algun temps, i haver-hi estat prou bé com per a deixar-hi algun objecte personal. Només en dues ocasions he buidat el meu lloc de treball (això vol dir que als altres llocs no m'hi vaig sentir prou bé, o no m'hi vaig estar prou temps). Una vegada vaig buidar el magatzem de la feina (o la part del magatzem que m'havien cedit). I fa quatre ays vaig buidar un petit magatzem personal.

Set cops  he buidat ma casa. O, si ho preferiu, set cops he buidat el lloc on vivia (o, com a mínim, hi dormia). Tot i que no sempre era ma casa, no sempre m'hi he sentit com si fos a casa, però per pels altres allò era una casa.

Hi ha coses que mai he buidat: mai he buidat el meu cor (o despullat els sentiments, que en diuen), mai he buidat el contenidor de la ràbia (o alliberat la ràbia acumulada, que en diuen), mi he alliberat la meua creativitat.

Suposo que ja toca anar buidant. Ets sents molt més alleugerit.

Premis Gaudí 2020

Aquest any 2019 he anat poc al cinema, i gairebé no he vist res de cinema català. Per això enguany no he publicat res sobre els Premis Patí. Quan vaig veure la llista dels nomenats als Premis Gaudí només hi vaig veure dues obres que em sonessin (encara que encara no les hagi vist).

La sorpresa vingué ahir, amb la cerimònia del lliurament dels Premis. Per les xarxes socials era generalitzat el desconeixement de les obres, i de molts premiats. No parlo de desinterés (que també n'hi havia, i de haters de la cultura catalana, també). Moltes obres no estrenades, o molt mínimament exhibides. I també molts professionals i empreses del país treballant per a projectes internacionals de prestigi. Allò que la gent diu "Ai, no ho sabia pas que qui feia això fos d'aquí".

Una cosa que em va agradar de la cerimònia d'ahir fou la confluència amb l'APM?, que va donar molt de joc. Arribats a aquest punt, i tenint en compte com està el pati audiovisual, proposo fer confluir la cerimònia dels Premis Gaudí amb el trol·leig tan nostrat, nominant persones i pel·lícules inexistents

— Nominat al Premi Gaudí als Millors Efectes Especials: La massacre caníbal de Gamínedes.
— Nominat al Premi Gaudí al Millor Guió Adaptat: L'Evangeli Segons Sant Lluc, el Musical.
— Nominat al Premi Gaudí a la Millor Perruqueria: When Gandhi meets Lenin.

I ja posats, i tenint en compte com ens agrada esbudellar l'altri, fer convergir els Premis Gaudí amb els Premis Patí.

Morir-se tranquil

Aquesta setmana he hagut de redactar un breu informe. L'objectiu d'aquest breu informe era deixar palesa la necessitat de posar un desguàs, o clavagueró, o forat per on s'escoli l'aigua, a les dutxes. Sí, heu llegit bé. No diré qui era el client, ni les circumstàncies que justifiquen aquesta feina, no fan al cas.
El que és important per a mi és haver fet un breu informe tècnic sobre una necessitat evident. I això m'ha permès entendre algunes coses.

Profesionalment parlant estic arribant a un punt culminant d'intranscendència. Contràriament al que pugui semblar, la intranscendència laboral no és l'atur. Si et trobes sense feina ets un problema pel govern, una arma per l'oposició, i una oportunitat pels malparits. No, la intranscendència laboral no és estar sense feina, és fer tasques com aquesta (encara que hagi estat un cas puntual).

I descobrir aquesta intranscendència m'ha permès entendre d'una altra manera una frase feta: ja em puc morir tranquil. Fins ara jo creia que aquesta frase es podia dir quan hom havia assolit una gran fita que li donava sentit a la seua vida (una gran obra, un títol esportiu, un premi nobel, una revolució...), però ara he vist que no és així. Pots morir-te tranquil quan veus que la teua absència no serà cap problema per a ningú.

I, sincerament, ara vaig molt més tranquil pel carrer.

Quatre lliures menys

Aquesta campanya de Nadal ha estat un èxit: entre Sant Zeferí i Reis m'he aprimat quatre lliures.
Aquesta campanya d'Hivern ha estat un èxit: entre el 30 de frimari i el 17 de nivós m'he aprimat un kilo i sis-cents grams.