Viatge a Madrid (i 3)

Tenia intenció de quedar-me a dormir a Madrid, i tornar divendres, però dues coses m'ho van impedir: una reunió a Barcelona divendres pel matí i un petit incendi al pis de l'amiga que m'havia d'acollir.

Vaig tornar amb el tren més barat, el que arriba a Sants a mitjanit. El més barat, i més ràpid que els que eixien abans i feien moltes parades. El meu era directe.

A mi ja m'anava bé aplegar a mitjanit a Sants, però la majoria dels viatgers no vivien a Sants, ni prop de Sants. No sé si després anaven en NitBus o taxi (metro a mitjanit del dijous, ja no).

Entre les persones que anaven al convoi m'hi vaig trobar un ministre dels Comuns, una diputada de la CUP i dos periodistes relativament coneguts. Compartien espai amb estudiants i treballadors. Em va sorprendre gratament coincidir amb el ministre, era el primer cop que el veia d'ença que té cartera.

I ara una breu reflexió: pot ser que els que anavem anxovats a eixe tren fóssim portadors involuntaris del Coronavirus?

Tenint en compte les dates, el període d'incubació i la quantitat de gent que hi anàvem, no hi ha res descartable.

Danys col·laterals (5)

Una de les frases més repetides aquests dies és la que comença per "Quan tot això acabi...", seguida d'una sèrie de desitjos i compromisos.

No sé quan acabarà tot això, però pel que sembla ens caldrà una setmana de vacances pagades per a fer tot allò que ens hem compromés. També ens caldrà una gran quantitat de productes farmacèutics: antiàcids, lubricants i viagra.

I, òbviament, haurem de conservar els hospitals de campanya una setmaneta més: caldrà atendre els empatxos, comes etíl·lics i malalties venèries.

Danys col·laterals (4)

Una cosa que està deixant palesa aquesta crisi sanitària és l'escletxa entre persones que les persones que poden teletreballar i les que no, entre els que treballen a una empresa amb una mínima decència, i les que no. No és que hi hagi grans diferències salarials (des de fa uns anys la precarietat ens ha arribat a tots), però sí que es veuen les diferències en les condicions de treball.

Sí, hi ha moltes persones que no es poden confinar. I no només perquè treballin en un sector estratègic (sanitat, neteja, alimentació), sinó perquè a l'empresa per la que treballen els importa ben poc la salut dels altres (dels treballadors, i sobretot de la gent que es pot creuar amb els treballadors).

Coneixent alguns casos, potser ja no em fa tanta gràcia aquesta cançó:

Danys col·laterals (3)

Quan toca parlar de l'extinció d'espècies en parlen els ecòlegs, i els economistes també.
Quan toca parlar del canvi climàtic en parlen els climatòlegs, i els economistes també.
Quan toca parlar de les epidèmies en parlen els epidemiòlegs, i els economistes també.

Crec que ja sabem quina és la carrera més cunyada de la universitat (juntament amb Periodisme, és clar).

Visualitzo una Catalunya distòpica, governada per un triumvirat format per Pilar Rahola, Gonzalo Bernardos i Josep Cuní.

Danys col·laterals (2)

A ca ma mare hi ha una foto antiga de mon pare amb dos amics seus. Seuen a una moto amb sidecar, i enlloc hi ha cap casc. Avui en dia és impensable que una persona vagi en moto sense casc (encara que faci com alguns cretins i el porti mal posat o al braç).
El casc, com el cinturó de seguretat, i com moltes altres coses, abans no les empràvem i ara són indispensables.

Alguns canvis:

— Distàncies de cortesia. Donar la mà, fer petons i abraçar seran (durant algun temps, almenys) coses reservades a persones especials. Ens saludarem a la japonesa, o a la feixista, o a la militar.

— Epis quotidians. A moltes ciutats europees ja era habitual veure ciclistes amb mascareta per a protegir-se de la contaminació. Arran de la SARS del 2002 molts xinesos van prendre com a costum dur mascareta. Potser haurem de normalitzar-ho.
El que no sé és com lligarà això amb les polítiques de seguretat i les novedoses càmeres d'identificació facial.

— Orgull veterà. Els que ja tenen una edat tenen al braç una marca del vaccí que els van inocular de petits (la BCG, Bacillus Calmette-Guérin). Fóra bo que els que ja han superat la infecció (a la llarga, la gran majoria) portessin una marca característica, i a gaudir (si volen) de la proximitat i el contacte físic.

Danys col·laterals (1)

El confinament, l'estat d'alarma i la pandèmia ens estan deixant d'altres perjudicis, allunyats de la microbiologia.

— Televisió de pagament. Els que no en tenim patim un extra d'avorriment, els que fa temps que en tenen estan comprovant que bona part de l'oferta no els interessa, i els que fa poc que en tenen l'estan gaudint... mentre duri el confinament i l'oferta de promoció.

— Gimnàs. Els que hi anaven sovint estan patint, els que mai hi anaven estan comprovant que era una despesa prescindible. Els que hi anaven amb moderació han comprovat que els mobles de casa no serveixen per a fer musculació.

— Retrobaments. No és que l'enyoris, és que portes massa temps confinat.

(Im) prescindibles

És quan arriben les situacions crítiques, quan tothom s'ha de quedar a casa i només poden sortir a treballar els que fan feines imprescindibles, que te n'adones com de prescindible arriba a ser la feina que fas.

És quan les masses assalten els comerços i saquegen tot el que es trobren, és aleshores quan veus que el que vens no és gaire necessari.

És quan les autoritats et diuen que t'has de quedar confinat dues setmanes a casa, és aleshores quan la teua parella et diu que no cal que facis kilòmetres i que et quedis a la ciutat on havies anat per feina, que al cap i a la fi l'allotjament forçat a l'hotel el paga l'assegurança de l'empresa.

El confinament

Ja ens ha impactat de ple l'epidèmia del coronavirus 2019 (COVID-19), també coneguda com a malaltia respiratòria aguda nCoV 2019, que és la malaltia infecciosa causada per SARS-CoV-2. Per a informació seriosa, ací teniu l'enllaç a l'Organització Mundial de Salut.
 En el moment d'escriure aquest article ja hi ha hagut confinaments a diferents parts del món, i es parla d'un possible confinament també ací a Catalunya.

El confinament és una mesura preventiva, destinada a frenar l'expansió del virus, i bàsicament consisteix en no fer cap ativitat innecessària que sigui potencialment perillosa. Així doncs es posposen o cancel·len activitats multitudinàries (sobretot si hi ha d'assistir població de risc), i es convida a la gent a quedar-se a casa i no eixir-ne si no és imprescindible. Habitualment es tanquen temporalment escoles, casals d'avis, i llocs semblants.

A mi el confinament em fa il·lusió i por, us explico el per què.

Il·lusió. Moltes empreses aplicaran el teletreball. Si la cosa rutlla, després del confinament moltes empreses podran fer balanç i veure que els surt més a compte apostar pel teletreball (total o parcial). Les empreses estalviaran diners en lloguer d'espai, electricitat, neteja, i manteniment. Molts treballadors podran conciliar millor la vida personal i la professional, s'estalviaran temps i diners en desplaçaments, podran vestir-se com els roti i (potser) evitaran certs conflictes personals.
Fins i tot molta gent anirà a viure a llocs més barats, repoblant les "comarques buides".
A mig i llarg termini el confinament tindrà bons efectes, al marge de l'epidemiologia.

Por. El confinament posarà en evidència que convivim amb gent amb la que no ens avenim gaire (pares, germans, parella, companys de pis). El confinament posarà en evidència que no tenim Netflix, ni HBO, ni cap plataforma televisiva que ens permeti gaudir de les moltes hores que passarem a casa. De fet, el confinament posarà en evidència com de petita i/o mal distribuïda i/o mal moblada i/o mal climatitzada està la llar on vivim. El confinament posarà en evidència que a casa no hi estem bé, i que alguns ni tan sols tenim casa pròpia.
A curt termini el confinament tindrà efectes negatius, al marge de l'epidemiologia.

Gaudiu del vostre caos.

Esport professional femení

Des de que existeix l'esport que hi ha dones que practiquen l'esport. Però l'esport professional ha estat diferent, fins fa poc.
Feia temps que volia fer quatre reflexions sobre l'esport professional femení:

1) Estic a favor de l'esport professional femení.

2) El punt 1 té la mateixa transcendència que dir "estic a favor de que demà surti el Sol": passarà igualment, vulgui jo o no (i malament si no passa, certament).

3) La major repercussió de l'esport professional femení ve donat per una combinació de factors: esportistes brillants, directius d'empreses, clubs i federacions (dones i homes) més sensibles i més pragmàtics (no són conceptes excloents), espectadores i espectadors més exigents, i periodistes (dones i homes) amb ganes de trencar el monocultiu informatiu i parlar de més esports i més esportistes. Qui menys ha influit en aquesta millora de l'esport professional femení és cert feminisme sorollós i perpètuament emprenyat.

4) L'impuls de l'esport professional femení hauria de servir —també— per a aprendre dels errors i encerts de l'esport professional mascuí. Els temes són molts, i diversos: des del calendari de les competicions fins a la jubilació dels esportistes, passant per l'horari dels partits, i el mercat de fitxatges.

5) Molt em temo que el punt 4 serà desaprofitat.