Premi Especial del Jurat

No era pas un escriptor professional —no encara— i havia escrit la novel·la per gust, pensant en allò que li agradava llegir de nen (ell havia estat un petit lector) i en el que voldria llegir si ell fos ara un nen. La seua parella i dos amics havien llegit el text i l'havien encoratjat a portar-lo a una editorial o a un concurs literari. I els va fer cas.

Va haver de llegir dos cops el correu electrònic on li notificaven que havia guanyat el Premi de Literatura Intanfil i Juvenil —li feia gràcia això de literatura juvenil, adreçat a un públic adolescent—. I no havia guanyat un premi qualsevol, sinó una menció d'honor i premi especial. Estava més sorprès que no pas cofoi. Per vergonya només li notificà a la seua parella, i es sentí alleugerit quan aquesta li parlà dels problemes d'agenda per a no poder acompanyar-lo a l'acte de lliurament del guardó.

Es vestí amb americana i sense corbata, i tot sol anà fins el palauet on s'hi feia la cerimònia de lliurament. Gairebé no tastà res del còctel, i es va saludar i xerrar amb gent que no coneixia de res. Els més assequibles solen ser els polítics, i es pot dir que va xerrar amb tot l'arc parlamentari.
La cerimònia fou més breu del que es pensava (potser perquè estava molt nerviós) i quan va pujar a recollir el premi es va limitar a llegir un senzill i sentit text d'agraïment, amb referències a la cultura i un parell d'acudits políticament correctes.

En acabar la cerimònia dos membres del jurat s'atansaren a ell i el saludaren efusivament.

— Per fi!— digué un.
— Teníem ganes de conèixer-te— afegí un altre.

Els membres del jurat també eren escriptors, i havien guanyat el mateix premi que ell. I tot d'una el convidaren a fer un toc a una cocteleria de renom. Allà coincidiren amb d'altres escriptors premiats.

— Sóc el Ricard, però si vols pots dir-me 70—mirà els altres presents— 1970, que ja som presents dos segles i dos mil·lennis.

Els altres escriptors es presentaren breument:

— Martí, 1981
— Roger, 1991
— Jordi, 2001
— Arnau, 2011

Se'ls mirava astorat, no acabava d'entendre de què anava tot plegat. En Ricard, el veterà, va prendre la paraula.

— Tu has escrit la meva novel·la. Tu has escrit la mateixa història que jo, amb els mateixos personatges, i el mateix fil argumental.

— No posis aquesta cara, no t'estem acusant pas de plagi —Martí s'afegí a les explicacions— Fa 39 anys que el Ricard m'ho va fer notar. La meva novel·la era en essència la mateixa que la seva.
— Tots els aquí presents ens portem entre nou i onze anys, i cadascú de nosaltres ha escrit la mateixa novel·la en el seu context temporal.— Rèplica del Ricard.
— Per exemple, el professor Manel de la teva novel·la és igual que Don Gervasio, el mestre de la meva— Aclariment del Ricard.
— En comptes d'un germà qua s'anava a la mili, a la meua història se n'anava a fer un Erasmus.— Explicació de Jordi
— El 1981 l'oncle Ramon mor de càncer, el 1991 és el tiet Xevi que mor de SIDA. El 1991 el millor amic del protagonista està enganxat a les màquines de matar marcianets, el 2011 el millor amic està enganxat al mòbil.— Explicació del Ricard.
— Tots hem ubicat la història al lloc on vam passar la nostra infància: Girona, Xàtiva, Barcelona, Lleida, Tarragona i Manacor, —Arnau va assenyalant els presents— i amb girs dialectals propis de cada indret.

Es va asseure i va beure's d'un glop el còctel que li havien servit.

— En el fons, donan-te el premi gros a tu ens l'estem donant a tots nosaltres— digué el Roger.
— I a fe que ens el mereixem— Reblà el Martí.

Fases i desfassamentes

Aquest cap de setmana llarg (per alguns és un cap de setmana de 45 dies) està sent tema de conversa, i àcida crítica, les fases del procés de desconfinament.

Parafrassejant a Churchill, han volgut sacrificar la salut a canvi de preservar l'economia, i es quedaran sense salut i sense economia. Però d'això ja en parlarem més endavant.

Ara el que m'interessa saber és a quina fase cal fer segons quines coses, que el Govern Únic no ha especificat encara.

— Ghosting. Moltes persones han aprofitat el confinament per a lligar, virtualment. Siguem realistes: moltes persones no tenen temps de quedar amb tots els matchs que han acumulat, i molts només s'han interessat per certes persones perquè tampoc tenien millors alternatives, i tot parava lluny.
Però quan arribi el moment de la veritat, voldrem i podrem quedar amb tothom? Les persones descartades, a partir de quin moment ho han de ser?
En cas de rebrot de l'epidèmia i  nou confinament, reprendrem també els lligues virtuals?

— Canvis necessaris. A partir de quin moment hem de parlar de divorci? A quina fase toca buscar pis nou? I feina nova? El Govern Únic no ens ho ha aclarit, i un règim ha de cobrir tots els dubtes i totes les eventualitats, en cas contrari els súbdits poden posar-se a pensar.

— Noves pors. Fa deu anys ja ho vaig esmentar en aquest post, i segueix vigent. Quan passi la por a l'epidèmia necessitarem una nova por. La crisi econòmica —no és nova, és la mateixa que no ha marxat— és una por perillosa pel sistema, ja que hom podria plantejar-se fer canvis en profunditat.