No era pas un escriptor professional —no encara— i havia escrit la novel·la per gust, pensant en allò que li agradava llegir de nen (ell havia estat un petit lector) i en el que voldria llegir si ell fos ara un nen. La seua parella i dos amics havien llegit el text i l'havien encoratjat a portar-lo a una editorial o a un concurs literari. I els va fer cas.
Va haver de llegir dos cops el correu electrònic on li notificaven que havia guanyat el Premi de Literatura Intanfil i Juvenil —li feia gràcia això de literatura juvenil, adreçat a un públic adolescent—. I no havia guanyat un premi qualsevol, sinó una menció d'honor i premi especial. Estava més sorprès que no pas cofoi. Per vergonya només li notificà a la seua parella, i es sentí alleugerit quan aquesta li parlà dels problemes d'agenda per a no poder acompanyar-lo a l'acte de lliurament del guardó.
Es vestí amb americana i sense corbata, i tot sol anà fins el palauet on s'hi feia la cerimònia de lliurament. Gairebé no tastà res del còctel, i es va saludar i xerrar amb gent que no coneixia de res. Els més assequibles solen ser els polítics, i es pot dir que va xerrar amb tot l'arc parlamentari.
La cerimònia fou més breu del que es pensava (potser perquè estava molt nerviós) i quan va pujar a recollir el premi es va limitar a llegir un senzill i sentit text d'agraïment, amb referències a la cultura i un parell d'acudits políticament correctes.
En acabar la cerimònia dos membres del jurat s'atansaren a ell i el saludaren efusivament.
— Per fi!— digué un.
— Teníem ganes de conèixer-te— afegí un altre.
Els membres del jurat també eren escriptors, i havien guanyat el mateix premi que ell. I tot d'una el convidaren a fer un toc a una cocteleria de renom. Allà coincidiren amb d'altres escriptors premiats.
— Sóc el Ricard, però si vols pots dir-me 70—mirà els altres presents— 1970, que ja som presents dos segles i dos mil·lennis.
Els altres escriptors es presentaren breument:
— Martí, 1981
— Roger, 1991
— Jordi, 2001
— Arnau, 2011
Se'ls mirava astorat, no acabava d'entendre de què anava tot plegat. En Ricard, el veterà, va prendre la paraula.
— Tu has escrit la meva novel·la. Tu has escrit la mateixa història que jo, amb els mateixos personatges, i el mateix fil argumental.
— No posis aquesta cara, no t'estem acusant pas de plagi —Martí s'afegí a les explicacions— Fa 39 anys que el Ricard m'ho va fer notar. La meva novel·la era en essència la mateixa que la seva.
— Tots els aquí presents ens portem entre nou i onze anys, i cadascú de nosaltres ha escrit la mateixa novel·la en el seu context temporal.— Rèplica del Ricard.
— Per exemple, el professor Manel de la teva novel·la és igual que Don Gervasio, el mestre de la meva— Aclariment del Ricard.
— En comptes d'un germà qua s'anava a la mili, a la meua història se n'anava a fer un Erasmus.— Explicació de Jordi
— El 1981 l'oncle Ramon mor de càncer, el 1991 és el tiet Xevi que mor de SIDA. El 1991 el millor amic del protagonista està enganxat a les màquines de matar marcianets, el 2011 el millor amic està enganxat al mòbil.— Explicació del Ricard.
— Tots hem ubicat la història al lloc on vam passar la nostra infància: Girona, Xàtiva, Barcelona, Lleida, Tarragona i Manacor, —Arnau va assenyalant els presents— i amb girs dialectals propis de cada indret.
Es va asseure i va beure's d'un glop el còctel que li havien servit.
— En el fons, donan-te el premi gros a tu ens l'estem donant a tots nosaltres— digué el Roger.
— I a fe que ens el mereixem— Reblà el Martí.