L'actor nord-americà Lou Diamond Phillips té una llarga trajectòria professional. Ha participat en dotzenes de produccions cinematogràfiques i televisives. Ha interpretat tota mena de papers (lladre, policia, periodista...) i gairebé sempre ha fet de mexicà. En algunes ocasions ha fet de porto-riqueny (A Show of Force, d'Oliver Stone).
El més curiós és que aquest home no és mexicà, ni porto-riqueny. Ni els seus pares, ni els seus avis, ni els seu besavis. Tampoc és d'origen nicaragüenc, ni salvadorenc, ni guatemaltec, ni cubà, ni panameny, ni hondureny, ni veneçolà, ni colombià, ni equatorià, ni peruà, ni bolivià, ni xilè, ni argentí, ni uruguaià, ni dominicà, ni haitià, ni brasiler.
Repassant els seus vuit besavis ens trobem que aquest senyor és descendent de: irlandès, escocès, hawaià, txeroki, xinès del sud, japonès, espanyol d'Espanya i filipí (tagal).
Malgrat tot mai ha fet papers de samurai, ni de monjo budista, ni de Dom Quixot, ni de Braveheart, ni de fabricant de whisky, ni de músic de gaita.
Arribats a aquest punt hom es planteja si això passa perquè tenim (directors, productors i espectadors) una visió preconcebuda errònia de les ètnies, o si bé, com si estiguéssim jugant a la química i la genètica casolana i infantil, resulta que barrejant uns determinats gens (genotipus) s'obtè un aspecte (fenotipus) que no s'assembla gens als ingredients inicials.
Suposo que fa uns anys el senyor Phillips seria un exemple vivent de l'absurditat del racisme. Però molt em temo que, avui en dia i en segons quins col·lectius, seria un exemple de just el contrari.
