Llista Negra 2022

Hi ha tradicions que no es poden perdre, i com cada any nou arriba. La Llista Negra del 2021 va tindre pocs encerts, com també és tradició.  Enguany la llista presenta noves incorporacions.

Dotze mesos, dotze morts.

Joan Manuel Serrat, cantautor.

Joaquín Sabina, cantautor.

Pau Riba, cantautor.

Jaume Sisa, cantautor.

Carmen Sevilla, actriu.

Antonio Gala, escriptor.

Joe Biden, President dels EUA.

Jordi Pujol i Soley, ex-President de Catalunya.

Mara Ferrusola, Mare Superiora. 

Greta Thunberg, activista.

Ibai Llanos, influencer.

Milan Kundera, escriptor.

A la categoria institucional i corporativa hi posem Ciudadanos, el partit polític.

Un os a l'esquena.

Mandrós de mena, la gent deia d'ell que tenia un os a l'esquena.

I a fe que en tenia un, de molt pesat i mandrós, per això sempre portava bambú per alimentar eixe panda que el privava de fer qualsevol esforç, fins i tot posar un proscrit accent diacrític.

Proposta de millora de guió (Bricoheroes)

Un servidor té un blog perquè, entre d'altres coses, és un escriptor frustrat. Això inclou ser un guionista frustrat (i un dramaturg frustrat, i un novel·lista frustrat). Però les frustracions també poden tindre el seu cantó útil.

Aquest cap de setmana ha estat notícia la censura d'un gag del programa Bricoheroes de la CCMA (s'emet per Youtube i per Tv3). En aquest gag es feia broma sobre què farien els protagonistes (dos pelacanyes) i què podrien pagar si tinguessin molts diners. Un d'ells, en Peyu, diu que voldria que la reina Letizia li fes una mamada. Aquest gag ha estat retirat per masclista, però molta gent considera que s'ha retirat perquè fa esment a la casa reial espanyola. I ja sabem que els monàrquics unionistes tenen Tv3 en el punt de mira. Ho explica en Peyu aquest fil de Twitter. 

Com que avui disposo d'una mica de temps lliure m'he atrevit a fer aquesta petita modificació al guió. Ja em direu que us sembla.

Jaïr — Pensa en una excentricitat, una bogeria de milionari. 

Peyu — Una cosa que em cardaria il·lusió si fos molt molt ric?

Jaïr — Una bestiesa, va! 

Peyu — Em cardaria gràcia que me la xuclés la Letizia Ortiz!

Jaïr — El què? La nòmina, a través del pressupost assignat a la Casa Reial?

Peyu — No, la cigala. I que em fes pessigolles al melic amb la corona.

Jaïr — Vigila, t'hauries de posar protecció, com a mínim tres preservatius.

Peyu — Què em podria passar?

Jaïr — Una cosa terrible, et podries tornar in-im-pu-ta-ble. Aquest és un trastorn molt perillós, sobretot si tens germans o elefants prop teu.

De Troia vingueren

Era un brillant estratega, deien que el millor de la seua època. Potser per això, perquè sabia estudiar l'enemic, coneixia la condició humana i era el millor deixeble de Sunzi, va saber quina era la millor manera de guanyar aquell setge.

En comptes d'un cavall i posà un dromedari, animal més exòtic per a aquells enemics.

I el feu un puntet lleig i desgastat, que no fos massa lluent.

I el més important de tot, la clau de volta: no era cap regal, s'havia de pagar un preu per ell.

I així fou com aconseguí fer entrar les tropes a la ciutat enemiga.

Dèiem ahir

— Bon dia. Quant de temps. 

— Sí, molt de temps. Bon dia. Et veig bé. 

— Gràcies, jo a tu també et veig bé. 

— Més prim? 

— Sí, i un xic més trist. 

— Ja... Vols que hi tornem?

— Fem que torni i fem que es noti.

 

Apunts d'una pandèmia: El nen ha fet ciències

Des de que tinc memòria que a tots els mitjans de comunicació hi ha tertulians i antaradillus. Quan jo era petit, a les televisions públiques (i això inclou la denostada Canal 9) hi havia en plantilla algun periodista científic i a la graella hi havia programes de divulgació científica. Però amb el temps tot açò va anar desapareixent. A dia d'avui sóc incapaç de dir qui són els caps visibles del periodisme científic a la gran majoria de mitjans. I sí, és cert que hi ha youtubers i blogaires que difonen molta ciència, però també hi ha molts (molts més) opinadors, magufos i conspiranoics que difonen qualsevol collonada que els hi rota.

Malgrat tot he pogut observar que hi ha unes generacions anteriors (àvies, mares i tietes) que confien en la formació científica dels seus fills/néts/nebots i ens pregunten tot de coses. Des de fa un any i mig, és clar, tot de coses de virologia, immunologia, infectologia i epidemiologia.

Aquestes dones (perquè la majoria són dones) tenen una foto nostra, una foto de grup on eixim amb uns companys de la universitat, amb bata blanca i al laboratori, i aquest document gràfic és la prova fefaent de la nostra capacitat de resoldre tota mena de dubtes al moment.

I a vore qui els diu que has estudiat Geologia i eixa foto es va fer al laboratori de minerologia, o que has fet Agrònoms i allò que es veu és el laboratori d'edafologia, o que has fet Ambientals i estàs analitzant aigües contaminades! El poder de la bata blanca!

Pel que sembla, les generacions que van patir la tirania anticièntífica de les bates negres (en el nostre cas, crec que la cosa es remunta fins l'alta edat mitjana) ara troben confort en el raonament i l'empirisme de les bates blanques, on el coneixement es basa en els fets demostrats i no en l'autoritat atorgada per un presumpte poder diví.

Sí, això afalaga molt, fins que has d'informar a tietes, àvies i mare que tu al microscopi mires llevadures de cervesa, i no pas restes de COVID.

I ja sabem que l'hàbit no fa el monjo, però pot ajudar a semblar-ho.

Potser per això homeòpates i acupuntors van sempre amb bata blanca.

Apunts d'una pandèmia: El Dia de la Victòria

Aquest matí, mirant els informatius de la televisió, li he fet una ullada a la banda inferior de la pantalla. A primer cop d'ull no he estat capaç de saber si el reguitzell de topònims i xifres es corresponia amb la informació meteorològica, l'estat de les platges o l'índex de rebrot de la COVID-19. Perquè a dia d'avui aquesta informació —fins i tot quan és molt tràgica—  no deixa de ser llegida com una informació de servei més (com el trànsit, que també pot ser molt tràgic). 

Malgrat que una part de la població hagi interioritzat i normalitzat la pandèmia, hi ha molta gent (potser la majoria) que ho veu i ho viu com una cosa temporal, amb una data no determinada de finalització, i així estan esperant els esdeveniments. 

Moltíssima gent està esperant que passi com amb la verola i es declari oficialment erradicada. I de ben segur que ja n'estan assajant les celebracions.

Però també vull recordar-vos el que moltes oenagés ens deien abans de la Pandèmia: al Tercer Món hi ha gent que mor de malalties que al Primer Món ja estan erradicades.

Ambigüitat i Interseccionalitat

Un any més celebrem la Setmana de l'Orgull GLBTI, i un any més tenim polèmiques i nous conceptes.

No entraré ara amb les terf i la transfòbia, cosa que dóna per a moltes hores de polèmica a les xarxes socials, sinó que parlaré d'un dubte que fa anys que tinc: per què ningú es pensa que jo sóc gai?

A veure, si volem acabar amb els tòpics i normalitzar la situació, hauríem d'acceptar que qualsevol tio pot ser gai i que qualsevol tia pot ser lesbiana. No cal tindre ploma per a ser gai, ni cal semblar una camionera per a ser lesbiana, si més no això és el que jo penso. Però darrerament, que veiem com es reclamen parcel·les per a tot, ens trobem tota mena de queixes. Però el fet és aquest, només dues persones s'han pensat que jo podia ser gai. I les dues eren dones. Per contra, la gran majoria de dones que han tingut relació amb mi (parella formal, druda, amistançada o cardamiga) a banda de no tindre dubtes sempre han tingut un bon grapat d'amics gais. Com si s'haguès de compensar vés-a-saber-què.

Un altre tema que fa temps que corre és l'anomenada interseccionalitat. Bàsicament consisteix en fer causes comunes i lluites compartides, vinculant causes diverses com l'aniracisme, l'antifeixisme, o el feminisme. I ací és on sí que apareix l'ambigüitat: al llarg dels anys m'han près per membre de diferents ètnies i nacionalitats. 

Així és la meua ambigüitat: italià, grec, àrab, jueu, gitano, kinki... però sempre ben heterosexual! Sincerament, no em sento gens afalagat, però tampoc gens ofès, ni per una cosa ni per l'altra.

Desenxarxat

El seu perfil a LinkedIn era tan brillant que cap empresa el volia contractar, per por a no poder-li pagar allò que es mereixia.

A Tínder era tan atractiu que cap dona li feia Like, per por a no estar a l'alçada.

A Facebook només rebia polzes alzats, puix ningú podia fer cap comentari que estigués a l'alçada dels seus escrits.

I així fou com es va fer un Compte B per a trol·lejar-se i criticar-se a si mateix.

Avançant decepcions

Encara no ha començat l'estiu i sospito que, enguany, tampoc aprofitaré aquests mesos per a escriure eixa novel·la, ni eixos relats, que fa anys que vull escriure, ni tampoc dissenyaré aquell joc de taula que fa tant que tinc en ment, ni els guions que tant us podrien agradar. Segurament tampoc faré submarinisme, ni aniré en una moto nàutica.

El que no sé és per què encara em penso que l'estiu equival a tindre temps lliure per a fer coses que sempre he volgut fer i mai he pogut.

És com creure que, perquè arriba el setembre (inici del curs escolar) o el gener (inici de l'any segons el calendari occidental), he de començar una col·lecció, o un curs, o vés a saber què.

En el fons la culpa és meua, per confiar en mi.

Llarga vida

A la vida havia comès errors, com tothom. Però era intel·ligent i honest: feia autocrítica i aprenia dels seus errors. Mai repetia el mateix error, sempre cometia errors nous.

Per això havia de viure molts anys, perquè per pur càlcul de probabilitats algun dia seria capaç de viure sense equivocar-se.

El discurs de les marfallones

 

A cada paràgraf del seu article hi apareixien mots com vermiònic, plènstum i marfallona.

Generós de mena, i sabedor del nivell de manipulació barroera que patia, havia decidit inventar-se paraules. Així, inexistents al diccionari i al llenguatge quotidià, les seues paraules serien més difícils de manipular, però més divertides d'interpretar.

Vaccinament dels menors de 50

Les autoritats sanitàries s'estan afanyant a vaccinar la població. Cada país té el seu ritme i el seu mètode, però en general la tendència és: població de risc (per edat o per patologies), treballadors en contacte amb població de risc (hospitals, CAPs i residències) i treballadors essencials (concepte no universal i força discutible).  També, és clar, hi ha els barruts, els parents i els que paguen bé.

Segons el web de Sanitat cal tindre en compte els següents punts: 

Abans de vacunar-te, consulta amb el teu centre sanitari de referència en cas que et trobis en una d’aquestes situacions: 

A) TPH (Transplantament de Progenitors Hematopoyetics). 

B) Trasplantats d’òrgan sòlid i llista espera. 

C) Persones en hemodiàlisis i diàlisis peritoneal (grup àmpliament vacunat pels centres hospitalaris i equips mòbils). 

D) Persones solteres en bon estat de salut.

El dia de la vacunació, és necessari que portis amb tu: 

La targeta sanitària individual (TSI) juntament amb el DNI, NIE o passaport. 

L'SMS de convocatòria o l’SMS de la programació de la cita enviat per /Salut.

Si formes part de la grup D: Bona música (preferentment de quan eres jove), roba que t'afavoreixi, desodorant, maquillatge (també les dones), preservatius, lubricants, i la cartilla de desgreuges correctament actualitzada. També és recomanable portar les claus d'un picadero, o haver fet reserva a un hotel.

Perquè qualsevol cosa bona pot passar quan s'ajunten centenars de persones nascudes quan existia la URSS, les Torres Bessones estaven dempeus i VOX era el nom d'un diccionari.

Blanc trencat

Aquell perpetu aspirant a escriptor s'enfrontava de nou a la pàgina en blanc. Havia tocat moltes tecles del món de les lletres: poesia, dramatúrgia, novel·la, guió (radiofònic, cinematogràfic i audiovisual), conte, novel·la i llibre-joc (d'eixos de tria la teua pròpia aventura).

Havia conreat diferents gèneres: humor, terror, erotisme, història, denúncia social... i les diferents combinacions que entre ells podrien donar-se.

També avia provat moltes eines: ploma estilogràfica, màquina d'escriure, ordinador, tauleta i dictat al telèfon mòbil.

I allà seguia, sense acabar d'arrencar, sense aconseguir que allò que volia narrar tingués un sentit o, com a mínim, un final.

Fins que un dia, carregat de valor, orgull i realisme li va proposar al seu editor publicar les seues millors pàgines en blanc. Perquè més enllà dels relats no conclosos de molts autors (alguns il·lustres i fins i tot idolatrats), calia alguna cosa: històries fluixes que qualsevol lector podia millorar. 

Va triomfar, és clar.

Això sí, per Sant Jordi la signatura de llibres era compartida: ell i el comprador del llibre (lector i autor, si s'escau).

Una fita del maig del 2021

 Començo a entrar a eixa edat en la que poques coses se poden fer per primera vegada, i en la que que cada cop hi ha menys marge per a la sorpresa.

Coses de la pandèmia i la crisi global: aquest cap de setmana he anat a un concert de música punk amb el públic assegut. Al costat tenia la companya d'un dels guitarristes, i certament el concert es podia seguir en streaming, per la quantitat de gent que anava penjant fotos i vídeos per les xarxes socials.

És clar que, tenint en compte la mitjana d'edat (cronológica per alguns, toxicològica per a molts), tampoc era tan mala idea estar-s'hi còmodament assegut.

Pocs errors

Un servidor és humà i s'equivoca. Bé, si no fos humà també erraria, ja que els museus d'història natural són plens d'espècies extingides.

M'equivoco, i ple m'equivoco molt sovint. Malauradament no m'equivoco sempre, cosa que em fa molt difícil destriar els pocs encerts dels molts errors.

Crec que hauré d'esforçar-me més.

Malalties contracorrent

A països com el nostre hi ha molta gent amb hipertensió. És un problema de salut, i els metges de capçalera ho tenen en compte.

També hi ha molta gent amb problemes de diabetis. Hi ha diferents tipus de diabetis, que afecta a persones de diferents edats, i per això els metges de capçalera sempre t'ho miren.

I també hi ha molta gent que té el colesterol massa alt. Aquest també és un problema de salut.

Un servidor de vostès té la tensió baixa, de vegades per sota del mínim.

Un servidor de vostès té el sucre baix, alguns cops per sota del mínim.

Un servidor de vostès té el colesterol baix, en algunes revisions mèdiques ha eixit per sota del mínim.

Automedicar-se no acostuma a ser una bona idea, però prendre'm els medicaments que recepten a les persones amb la tensió alta, el sucre alt i el colesterol alt ja seria, directament, una imbecilitat molt perillosa.

A la nostra societat hi ha també molta gent que està sola. La soledat és també un problema de salut pública. Entenc el malestar de les persones que pateixen soledat.

En els darrers set anys amb prou feines he tingut vuit dies per a mi. Vuit dies per a estar sol, tranquil, fer la meua i no haver d'estar pendent de ningú. Entenc que la soledat és un problema, i potser en un futur sigui també el meu problema, vés a saber, però ara mateix, el meu problema, és just el contrari: no disposar d'aquesta mínima privacitat, solitud i tranquil·litat.

Encerts, i encerts

Començar una carrera universitària va ser un encert, i acabar-la també ho fou. 

Instal·lar-me el Tínder va ser un encert, i desinstal·lar-me'l també (un encert més gran i tot, diria).

Obrir-se un compte a determinades xarxes socials fou un encert, i tancar algun d'aquests comptes també (i molt celebrat l'encert).

Començar a escriure un blog va ser un encert, i deixar d'escriure-hi potser també. Bé, si més no durant una temporada.

Hi ha qui diu que les coses cal fer-les en el seu moment, però crec que és millor que les facis en el teu moment.

Aprofiteu la pandèmia abans no s'acabi

Segons els experts, els polítics, els comunicadors i el gremi de la restauració, la pandèmia de COVID-19 ja està a la seua fase final. L'optimisme militant i la necessitat de fer calaix han dopat les dades epidemiològiques i es dóna per fet que aquest mal ja està dat i beneït. 

Mentre els investigadors segueixen fent avenços, els responsables públics van relaxant mesures de protecció (amb l'inevitable xoc de poders i administracions) i la societat torna a la Vella Normalitat ^TM. vosaltres podeu aprofitar per a gaudir de les poques coses bones de l'epidèmia. Alguns exemples:

— Gaudiu del silenci nocturn. El toc de queda i la restricció d'horaris i aforaments ha permès a moltes persones (residents a llocs com Sitges, Gràcia o Lloret de Mar) descobrir el silenci nocturn. Això ja s'ha acaba, primer amb les engatades massives a les places, i ben aviat amb l'allau de festes populars.

— Quedades pendents. La nostra vida social s'ha vist modificada. És cert que hi ha parents i amics als que trobem a faltar, però també és cert que ens hem estalviat un fotimer d'actes socials que ens fan mandra i/o ens costen diners. Bodes, comiats de solter, aniversaris de tota mena... Aneu preparant la cartera, i el fetge!

— Gestos socials. Si no tens un somriure maco la màscara t'ha anat molt bé: el teu interlocutor ha pogut veure que feies el gest de somriure, i tu t'has estalviat mostrar una dentadura lletja, o un somriure forçat o, fins i tot, una ganyota pròpia d'algú que consumeix masses coses. 

No sóc jo, ets tu

La societat evoluciona, amb ella les formes de comunicació i relació, i, en conseqüència, les excuses. No ens enganyem, necessitem les excuses precisament per a enganyar una mica l'altri i fer la coexistència menys dura.

Anys enrere podíem dir coses com "Això nostre és impossible, les nostres plataformes digitals són incompatibles". O bé, "No et puc trucar, ni enviar missatges SMS, puix som de companyies telefòniques diferents". 

Avui en dia podem emprar recursos com "No hi ha comunicació possible entre nosaltres: tu ets de WhatsApp i jo de Telegram", o bé "No ens entendrem mai, tu a TikTok i jo a Instagram". També podem etzibar coses com "No, tu ets de Moderna i a mi em va AstraZeneca".

Com a penúltim recurs sempre podem dir que "El Procés ens ha dividit molt".

I el darrer recurs és el més honest: No sóc jo, ets tu.

Matisos del calendari

 

En pocs dies ens trobem amb el Ramadà, la Setmana Santa, Sant Jordi i l'U de Maig.

És el moment de trobar les set diferències entre una processó i una manifestació.

Abril pesat

 Des de sempre, o des de gairebé sempre, el mes d'abril se m'ha passat volant. No sé si és cosa de les vacances de Primavera i Setmana Santa, o el canvi horari, o Sant Jordi, però el fet és que sempre em passava volant. Quan era estudiant el maig em queia de cop, sense haver tingut temps de preparar-me bé els exàmens (o havent invertit el temps en d'altres coses, no ens enganyem).

L'any passat, però, l'abril se'm va fer llarg, i un xic feixuc. Suposo que a tothom li va passar quelcom semblant amb el confinament. Però enguany, tot i que vivim la pandèmia amb menys pressió, també se m'està fent llarg i pesat. Aquest mateix matí he deixat anar per les xarxes socials "Aquesta setmana se m'està fent llarga, som a dijous i no veig que s'acabi", i m'han fet notar que encara som a dimecres.

Diuen que a mesura que ens anem fent grans el temps ens passa més ràpid. No és el meu cas. És clar que, quan t'ho estàs passant molt bé, el temps et passa volant.

Invisibles o enyorats

 Ja portem més d'un any de pandèmia, i ens hem perdut moltes coses. He sentit molta gent lamentar-se per la pèrdua de festivitats, esdeveniments, costums i activitats. Però ara mateix em resulta molt més interessant el silenci. 

Fixeu-vos en quantes coses habituals, quants esdeveniments clavats al calendari, s'han deixat de fer i no es sent que (gairebé) ningú es queixi.

Em recorda aquella ocasió en la que vaig marxar uns dies fora i, quan vaig tornar, vaig preguntar ingènuament: "M'heu trobat a faltar?". "Ah, però havies marxat?" em van respondre.

Sant Jordi Enyorat

Va mirar el calendari i es va deprimir. Un altre cop Sant Jordi. Un altre cop una diada que l'entristia, per l'enyor d'aquells anys on aquest era un jorn feliç.

Recordava aquell Sant Jordi tan especial, on no havia d'estressar-se, ni arruïnar-se. Un dia en el que drudes, amistançades i amants ocasionals no li reclamaven roses i llibres, on el cercle d'amics, coneguts i saludats no li exigia estar al cas de les novetats editorials, haver-se llegit dotzenes de llibres en pocs mesos, i fer una acurada i enginyosa crítica literària. Un temps remot, ja perdut, que mai més tornaria.

Enyorava —i molt, moltíssim!— els Sant Jordi dels anys 2020 i 2021.

Accident al Canal de Suez

El Canal de Suez té una longitud de 193 kilòmetres, una amplada de 77 metres i una profunditat màxima de 21 metres. Fou construït a Egipte entre 1859 i 1869. 

Aquesta matinada un vaixell ha tingut un accident i ha col·lapsat aquesta via marítima. Pel Canal de Suez hi passa el 13% del trànsit naval mundial. 

Falten poques hores per a veure com per les xarxes socials li donen tota la culpa a Ferdinand de Lesseps. Paral·lelament vindran les conspiranoies. Alguns vincularan l'accident amb la pandèmia, uns altres als transgènics, molts senyalaran l'islamisme, n'hi haurà que diran que l'intervencionisme estatal ha provocat el desastre i que s'ha de privatitzat tot, no faltarà qui esmentarà de la maledicció del faraó, alguns parlaran de l'enginyeria civil en clau de gènere, i d'altres voldran una visió LGBTI de les infraestructures. Segurament, per proximitat geogràfica i per costum, conclourem que la culpa la té Israel. 

No és gens descartable que això afecti el nomenclàtor d'algunes poblacions i que, per exemple, a Gràcia deixi d'existir la plaça de Lesseps i passem a tindre la plaça de les Infraestructures Decolonials i Sostenibles. 

FOAM

Una arma no és només un objecte, és també una intenció. Qualsevol cosa pot esdevenir una arma si hom té intenció i coneixement.

Una BRIMO armada amb coixins? Encara tindrem gent morta per asfíxia.

Asseguts a la porta (2)

El proverbi xinès deia: Seu a la porta de casa teua i tard o d'hora veuràs passar el cadàver del teu enemic. 

I com que la revenja no ha de ser solitària ni avorrida, hi feren una terrasseta amb cerveses i patatones.

Perquè la rancúnia no ha de ser solitària ni avorrida.

Asseguts a la porta de casa

El proverbi xinès deia: Seu a la porta de casa teva i tard o d'hora veuràs passar el cadàver del teu enemic.

La botiga de mobles fou una oportunitat de negoci, enmig de tanta maldat que havia generat tants enemics en eixa humil comunitat de veïns.

Entrevista de feina

Un clàssic de les cursos d'anglès, i de qualsevol idioma, és clar, són les converses (no conec cap llengua que no contempli fórmules gramaticals per al diàleg). Una de les converses habituals és la simulació d'una entrevista de feina. I eus ací que, per primer cop en ma vida, n'he fet ús.

En els temps de pandèmia que estem visquent aquesta entrevista només podia ser per videoconferència, així que em va tocar participar d'aquesta nova edició de Les Cares de Bélmez.

La so i la connexió van fallar en alguna ocasió, però el més feble de tot era el meu nivell B1 d'anglès. Em vaig accelerar, em vaig entrebancar, i no vaig entendre moltes coses.

Una de les darreres preguntes que em feren fou la de l'edat. Els vaig dir l'edat que tenia i es van quedar molt sorpresos, ja que semblo molt més jove. I vet ací el meu neguit: i si em vaig equivocar molt dient l'edat que tinc? Quants anys de més m'he posat?? 

Bé, el que no es pot negar és que sóc un genuí Manuel de Barcelona, i també un octogenari molt sexy.