Apunts d'una pandèmia: El Dia de la Victòria

Aquest matí, mirant els informatius de la televisió, li he fet una ullada a la banda inferior de la pantalla. A primer cop d'ull no he estat capaç de saber si el reguitzell de topònims i xifres es corresponia amb la informació meteorològica, l'estat de les platges o l'índex de rebrot de la COVID-19. Perquè a dia d'avui aquesta informació —fins i tot quan és molt tràgica—  no deixa de ser llegida com una informació de servei més (com el trànsit, que també pot ser molt tràgic). 

Malgrat que una part de la població hagi interioritzat i normalitzat la pandèmia, hi ha molta gent (potser la majoria) que ho veu i ho viu com una cosa temporal, amb una data no determinada de finalització, i així estan esperant els esdeveniments. 

Moltíssima gent està esperant que passi com amb la verola i es declari oficialment erradicada. I de ben segur que ja n'estan assajant les celebracions.

Però també vull recordar-vos el que moltes oenagés ens deien abans de la Pandèmia: al Tercer Món hi ha gent que mor de malalties que al Primer Món ja estan erradicades.

Ambigüitat i Interseccionalitat

Un any més celebrem la Setmana de l'Orgull GLBTI, i un any més tenim polèmiques i nous conceptes.

No entraré ara amb les terf i la transfòbia, cosa que dóna per a moltes hores de polèmica a les xarxes socials, sinó que parlaré d'un dubte que fa anys que tinc: per què ningú es pensa que jo sóc gai?

A veure, si volem acabar amb els tòpics i normalitzar la situació, hauríem d'acceptar que qualsevol tio pot ser gai i que qualsevol tia pot ser lesbiana. No cal tindre ploma per a ser gai, ni cal semblar una camionera per a ser lesbiana, si més no això és el que jo penso. Però darrerament, que veiem com es reclamen parcel·les per a tot, ens trobem tota mena de queixes. Però el fet és aquest, només dues persones s'han pensat que jo podia ser gai. I les dues eren dones. Per contra, la gran majoria de dones que han tingut relació amb mi (parella formal, druda, amistançada o cardamiga) a banda de no tindre dubtes sempre han tingut un bon grapat d'amics gais. Com si s'haguès de compensar vés-a-saber-què.

Un altre tema que fa temps que corre és l'anomenada interseccionalitat. Bàsicament consisteix en fer causes comunes i lluites compartides, vinculant causes diverses com l'aniracisme, l'antifeixisme, o el feminisme. I ací és on sí que apareix l'ambigüitat: al llarg dels anys m'han près per membre de diferents ètnies i nacionalitats. 

Així és la meua ambigüitat: italià, grec, àrab, jueu, gitano, kinki... però sempre ben heterosexual! Sincerament, no em sento gens afalagat, però tampoc gens ofès, ni per una cosa ni per l'altra.

Desenxarxat

El seu perfil a LinkedIn era tan brillant que cap empresa el volia contractar, per por a no poder-li pagar allò que es mereixia.

A Tínder era tan atractiu que cap dona li feia Like, per por a no estar a l'alçada.

A Facebook només rebia polzes alzats, puix ningú podia fer cap comentari que estigués a l'alçada dels seus escrits.

I així fou com es va fer un Compte B per a trol·lejar-se i criticar-se a si mateix.

Avançant decepcions

Encara no ha començat l'estiu i sospito que, enguany, tampoc aprofitaré aquests mesos per a escriure eixa novel·la, ni eixos relats, que fa anys que vull escriure, ni tampoc dissenyaré aquell joc de taula que fa tant que tinc en ment, ni els guions que tant us podrien agradar. Segurament tampoc faré submarinisme, ni aniré en una moto nàutica.

El que no sé és per què encara em penso que l'estiu equival a tindre temps lliure per a fer coses que sempre he volgut fer i mai he pogut.

És com creure que, perquè arriba el setembre (inici del curs escolar) o el gener (inici de l'any segons el calendari occidental), he de començar una col·lecció, o un curs, o vés a saber què.

En el fons la culpa és meua, per confiar en mi.

Llarga vida

A la vida havia comès errors, com tothom. Però era intel·ligent i honest: feia autocrítica i aprenia dels seus errors. Mai repetia el mateix error, sempre cometia errors nous.

Per això havia de viure molts anys, perquè per pur càlcul de probabilitats algun dia seria capaç de viure sense equivocar-se.

El discurs de les marfallones

 

A cada paràgraf del seu article hi apareixien mots com vermiònic, plènstum i marfallona.

Generós de mena, i sabedor del nivell de manipulació barroera que patia, havia decidit inventar-se paraules. Així, inexistents al diccionari i al llenguatge quotidià, les seues paraules serien més difícils de manipular, però més divertides d'interpretar.

Vaccinament dels menors de 50

Les autoritats sanitàries s'estan afanyant a vaccinar la població. Cada país té el seu ritme i el seu mètode, però en general la tendència és: població de risc (per edat o per patologies), treballadors en contacte amb població de risc (hospitals, CAPs i residències) i treballadors essencials (concepte no universal i força discutible).  També, és clar, hi ha els barruts, els parents i els que paguen bé.

Segons el web de Sanitat cal tindre en compte els següents punts: 

Abans de vacunar-te, consulta amb el teu centre sanitari de referència en cas que et trobis en una d’aquestes situacions: 

A) TPH (Transplantament de Progenitors Hematopoyetics). 

B) Trasplantats d’òrgan sòlid i llista espera. 

C) Persones en hemodiàlisis i diàlisis peritoneal (grup àmpliament vacunat pels centres hospitalaris i equips mòbils). 

D) Persones solteres en bon estat de salut.

El dia de la vacunació, és necessari que portis amb tu: 

La targeta sanitària individual (TSI) juntament amb el DNI, NIE o passaport. 

L'SMS de convocatòria o l’SMS de la programació de la cita enviat per /Salut.

Si formes part de la grup D: Bona música (preferentment de quan eres jove), roba que t'afavoreixi, desodorant, maquillatge (també les dones), preservatius, lubricants, i la cartilla de desgreuges correctament actualitzada. També és recomanable portar les claus d'un picadero, o haver fet reserva a un hotel.

Perquè qualsevol cosa bona pot passar quan s'ajunten centenars de persones nascudes quan existia la URSS, les Torres Bessones estaven dempeus i VOX era el nom d'un diccionari.

Blanc trencat

Aquell perpetu aspirant a escriptor s'enfrontava de nou a la pàgina en blanc. Havia tocat moltes tecles del món de les lletres: poesia, dramatúrgia, novel·la, guió (radiofònic, cinematogràfic i audiovisual), conte, novel·la i llibre-joc (d'eixos de tria la teua pròpia aventura).

Havia conreat diferents gèneres: humor, terror, erotisme, història, denúncia social... i les diferents combinacions que entre ells podrien donar-se.

També avia provat moltes eines: ploma estilogràfica, màquina d'escriure, ordinador, tauleta i dictat al telèfon mòbil.

I allà seguia, sense acabar d'arrencar, sense aconseguir que allò que volia narrar tingués un sentit o, com a mínim, un final.

Fins que un dia, carregat de valor, orgull i realisme li va proposar al seu editor publicar les seues millors pàgines en blanc. Perquè més enllà dels relats no conclosos de molts autors (alguns il·lustres i fins i tot idolatrats), calia alguna cosa: històries fluixes que qualsevol lector podia millorar. 

Va triomfar, és clar.

Això sí, per Sant Jordi la signatura de llibres era compartida: ell i el comprador del llibre (lector i autor, si s'escau).